dissabte, 16 de juny de 2012

III Jornada sobre traducció i interpretació als serveis públics a Catalunya

Regulació professional; qüestió social

Ahir el grup MIRAS va celebrar la III Jornada sobre TISP a Catalunya, aquest any sota el títol de "Regulació professional; qüestió social". Primer de tot, aprofito el bloc per felicitar a Sofía García-Beyaert i a Liudmila Onos, les organitzadores, perquè la jornada va estar molt i molt bé! Com que a mitjà termini es penjaran els vídeos de la jornada a la web de MIRAS, igual com ja es va fer a la II Jornada, avui només faré un petit resum de coses que es van dir ahir i que em sembla que val la pena reprendre a tall de reflexió.

Després de les paraules de benvinguda de Marta Arumí, investigadora principal de MIRAS; Albert Branchadell, vicedegà de la Facultat de Traducció i Interpretació; Marisa Presas, directora del Departament de Traducció i d'Interpretació, i de la mateixa Sofía García-Beyaert, la primera ponència va ser la de Liudmila Onos, que va presentar un breu resum dels sistemes d'acreditació en sis països (Austràlia, Canadà, Estats Units d'Amèrica, Regne Unit, Suècia i Suïssa). Aquesta primera presentació ens va servir per veure que ja hi ha molts models existents i diferents tipus d'acreditació: mitjançant un examen, mitjançant cursos, segons l'experiència, acreditacions diferents segons el nivell de competència... En alguns països, l'acreditació s'ha de renovar després d'un cert període d'anys, la qual cosa pot ser comprensible si tenim en compte que les llengües també es rovellen, sobretot si es deixen de fer servir habitualment. De fet, em sembla que els traductors i intèrprets de xinès en som molt conscients, d'això... La presentació de la Liudmila va acabar amb una sèrie de preguntes molt pertinents: quin sistema d'acreditació volem a Catalunya? qui l'hauria d'oferir? com s'hi hauria d'accedir? hauria de ser renovable? diferents acreditacions per diferents àmbits? Ja veieu que no és una qüestió fàcil de decidir...


La segona presentació va ser la de Marjory Bancroft, directora de Cross-Cultural Communications, una agència de formació d'intèrprets comunitaris als EUA. Ens va explicar la situació dels sistemes d'acreditació als EUA i la seva lluita constant perquè es respectin uns mínims i es pugui arribar a millorar la situació. De fet, em sembla que a tots ens va sorprendre que per accedir a l'acreditació per a la interpretació sanitària només es demana un curs de...40 hores! Quaranta hores són poquíssimes i tal com Marjory va dir, a la pràctica no donen per gaire. La seva ponència ens va fer adonar que la situació als EUA no és tan idílica com pensàvem i que aconseguir que es reconegui una acreditació no sempre és sinònim d'aconseguir que s'exigeixi per treballar en l'àmbit i que, com sempre s'ha dit, cal una cooperació molt estreta entre tots els agents implicats en aquest procés. 


Després de la pausa, hi va haver una taula rodona amb cinc participants de perfils força diferents: Daniel Castaño, cap del servei de coordinació dels programes judicials; Marjory Bancroft; Fatima Ahmed, portaveu d'IBN Batuta; Òscar Rebollo, sociòleg i membre de l'IGOP (Institut de Governació i Obres Públiques) i Anna Gil-Bardají, membre de MIRAS i coordinadora del I Curs d'especialització en interpretació als serveis públics. A la taula es van debatre diferents qüestions i no tan sols els participants de la taula van exposar el seu punt de vista, sinó que el paper dels assistents també va ser molt important en aquest intercanvi d'idees. Conscient que corro el risc de fer una entrada excessivament llarga, m'agradaria fer només una pinzellada de la reflexió que Òscar Rebollo, com a sociòleg i persona externa al món de la TISP, ens va fer: què volem amb l'acreditació? Hi hauria tres dimensions que poden justificar la lluita o la defensa d'un sistema d'acreditació: 

- la dimensió professional: si pensem que l'acreditació ha de servir per millorar la qualitat del servei prestat;
- la dimensió corporativa: per regular l'accés a la professió i per tal d'evitar intrusisme laboral;
- la dimensió socio-política: si pensem que l'acreditació hauria de servir, en primera instància, per millorar el model de societat en què vivim, com vinculem els recursos i les necessitat. En aquesta dimensió, defensar l'acreditació hauria de ser sinònim de defensar un model de societat on realment hi hagi un major respecte dels drets de totes les persones que la componen. 

De fet, totes les dimensions recolzen la creació d'un sistema d'acreditació des de diferents arguments, però val la pena fer l'exercici de veure-les des de fora i tenir clar quin hauria de ser realment l'objectiu de la professionalització i reconeixement de la TISP. 


D'entre els comentaris dels assistents, es va plantejar la qüestió de si l'acreditació i la creació de col·legis és realment la panacea en aquesta entramat o si, per contra, la voluntat de millorar ha de venir de la pròpia consciència dels individus, un comentari que ens va portar a parlar del paper de les associacions professionals en aquest procés i de com poden influir-hi. 

La jornada va acabar amb el lliurament de diplomes als participants del I Curs d'especialització en ISP i amb un refrigeri per celebrar-ho. Ja veieu que va ser una tarda molt completa i profitosa i em sembla que tots vam tornar a casa amb algunes de les preguntes plantejades ballant-nos pel cap. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada