Dificultats lingüístiques en la interpretació als serveis públics

Aquest trimestre he tingut l'oportunitat de fer classes d'interpretació als serveis públics per a alumnes amb perfils molt diferents. D'una banda, al Máster en Comunicación Internacional, Traducción e Interpretación de la Universidad Pablo de Olavide, a Sevilla, amb alumnes amb la combinació anglès-castellà; de l'altra, al Màster en Traducció, Interpretació i Estudis Interculturals de la UAB, també en la combinació anglès-castellà, però amb una proporció molt alta d'alumnes xinesos; i finalment, en uns tallers organitzats per la Càtedra d'Estudis Xinesos de la Universitat de Lleida, en la combinació xinès-castellà, en un grup mixt amb estudiants xinesos de castellà i estudiants catalans de xinès. Una diversitat de perfils 100% enriquidora!

La majoria ja tenien alguna noció sobre traducció i interpretació en general --per sort, la meva no era la primera sessió; però per a la majoria sí que era la primera presa de contacte amb la interpretació als serveis públics. En un primer moment, el que més "espanta" als estudiants sol ser saber seguir el codi deontològic en tots els seus principis (exactitud, imparcialitat, respecte, fronteres professionals, etc.), sobretot en casos de dilemes ètics. Després vénen els dubtes relacionats amb la memòria: podré recordar-me de tot i llavors transmetre-ho a l'altre participant en la conversa interpretada? Tanmateix, un cop comencen els exercicis pràctics, tots els estudiants coincideixen en un tipus de dificultats: les lingüístiques. I és que realment la interpretació als serveis públics és una activitat molt complexa i la competència lingüística acaba sent un element clau per a una bona prestació. 

En aquest sentit, les dificultats lingüístiques poden ser de diferents classes i és per això que necessitem una competència "tot terreny". Avui us n'he preparat alguns exemples amb el popurri de llengües que us comentava abans. 

- Dificultats terminològiques. La interpretació als serveis públics té lloc en contextos especialitzats i, per tant, és inevitable que a les converses sorgeixin termes propis del llenguatge de cada especialitat. Fixeu-vos en la conversa següent (basada en una de les simulacions del blog de Carl Gene Fordham), en una consulta de pediatria:

D: Vale, pues si no me equivoco hoy ha venido para preguntar por las vacunas que todavía le faltan a su hijo, ¿verdad?
( 嗯，我知道你今天来是想要查询一下你的孩子还有哪些疫苗需要注射，对吗？)

P: 对的，我查过了。我把那个纪录打印了出来。上面说晓明在出生的时候已经注射过预防乙型肝炎的疫苗了。然后在过去的12个月里他注射了预防白喉，破伤风，百日咳和流行性感冒的疫苗。

(Sí, lo he mirado. He fotocopiado el carnet de vacunación. Dice que Xiaoming recibió la vacuna de la hepatitis B cuando nació. En los últimos doce meses ha sido vacunado contra la difteria, el tétanos, la tos ferina y la gripe.)

Imatge extreta de: http://www.lababyhome.com/thread-3692-1-1.html 

El consell per afrontar aquestes dificultats és preparar, sempre que es pugui, la sessió que caldrà interpretar. Si ja sabem a priori que haurem d'interpretar en una consulta de pediatria, potser podem portar, per si de cas, el nostre glossari de vacunes, que és un tema que sempre sol sortir en aquestes converses. Com que és difícil memoritzar tots els noms de les vacunes, un glossari on s'inclogui també el pinyin ens serà d'allò més útil. 

- Dificultats per termes que fan referència a conceptes inexistents en l'altra cultura. Aquest tipus de dificultat la trobem molt en els noms de tràmits (empadronament, arrelament, etc.), d'institucions (EAIA) o fins i tot de càrrecs sense un equivalent en la cultura amb la que estem parlant (per exemple, el treballador social). La traducció literal a vegades pot funcionar més o menys: per exemple, si traduïm "llibre de família" en anglès per "family book", per la similitud pot acabar funcionant, sobretot si la persona disposa d'aquest llibre, ja que ràpidament sabrà de què estem parlant. 

Tanmateix, no sempre és així. En "arrelament", si busquem la traducció més literal (扎根，zhagen, en xinès; o rooting, en anglès), ens trobem amb un concepte molt metafòric que potser no serà del tot comprensible en la llengua d'arribada. Una opció pot ser deixar el terme en la llengua original i afegir-hi una explicació breu (per exemple, indicar que és un permís de residència basat en la teva integració al país). Amb aquesta opció també estem promovent que l'altre es familiaritzi amb el terme en la llengua original, la qual cosa pot ser molt útil. Per exemple, al portal Ouhua veiem l'ús de "libro de familia" en textos escrits en xinès (我的Libro de Familia上没有结婚资料). En aquests casos també és important saber si ja hi ha una traducció en ús en la comunitat amb la qual treballem. Per exemple, molts xinesos estan acostumats a 住家证明 (zhujia zhengming) per a "empadronament", però hi ha altres formes que també s'utilitzen. 

- Dificultats per qüestions de registre. Una altra dificultat pot ser haver d'interpretar fragments molt col·loquials, desordenats o fins i tot incoherents. Cal recordar que les converses orals són espontànies i mai seran com la interpretació d'un discurs, planificat i estructurat. Aquí és molt important la capacitat d'anàlisi per entendre bé a què ens referim. Per exemple, parlant de les opcions de futur d'un alumne xinès després de l'ESO, la tutora proposa que faci un cicle formatiu de grau mitjà. Després de valorar a quins centres podria fer-lo, la mare comenta: 

是啊。是，但是我儿子能做什么事，要做的话那是一定会用心的。

(Sí. Sí, pero el meu fill, si pot fer una cosa, si la vol fer, llavors segur que s'hi aplicarà.) 

Veiem que és una frase força desordenada i que en llegir-la ja hem de pensar un parell de cops: a veure què vol dir? Per això aquí seria molt important la capacitat d'anàlisi i, en cas de dubtes molt grans, preguntar a la mare què volia dir. 

- Dificultats per les variants de la llengua. En el cas del xinès, és una dificultat molt evident i, de fet, fa uns mesos ja vaig dedicar una entrada a les variants del xinès ("El xinès dels xinesos a Catalunya"). A les classes d'interpretació als serveis públics anglès-castellà treballem aquest tema també a partir de simulacions (roleplays) que fan servir l'espanyol mexicà i us puc assegurar que, a banda de treballar la sensibilitat cap a diferents variants d'una llengua, al final són activitats que acaben sent molt divertides. Aquí van només dos fragments extrets d'una simulació de Bancroft i Rubio-Fitzpatrick (2011: 117-121):

Madre: Dios mío, me la van a puyar toda a mi hija. Que yo me acuerde yo nunca le puse inyecciones (...).  

[...] 

Provider: Maybe, I don’t know. Now here’s a list of documents we need for registration: proof of age and legal name, original birth certificate –

Madre: Fíjese que yo vine mojada y no tengo esos papeles. Allá yo creo que tal vez me los pueden conseguir, pero se va a tardar mucho. 

La primera paraula desconeguda sol ser "puyar" (en aquest context, "pinchar"), mentre que a la segona intervenció de la mare caldria tirar dels coneixements culturals per entendre bé l'expressió "venir mojado" (il·legalment). 

En definitiva, que la competència lingüística és importantíssima i per molt que estudiem i practiquem... sempre hi haurà coses noves per aprendre *sigh*. Això sí, sempre, amb il·lusió! 

Avui acabo l'última entrada del 2013 amb...

新年快乐，万事如意！ (xin nian kuaile, wanshiruyi!)，

Happy New Year! 

¡Feliz Año Nuevo! (¡Pasenlo chido!) 

i BON ANY! ... o molts d'anys!, com diuen a Mallorca ;)

Que la riquesa lingüística us continuï acompanyant en aquest 2014 que aviat encetarem!

Mediació intercultural i números en xinès

Aquest trimestre tinc el bloc una mica abandonat i això és, sobretot, perquè gairebé no he pogut fer recerca. A part dels tallers de SosVics de Tenerife, aquest trimestre m'he dedicat bàsicament a la docència i a la traducció escrita... que també m'agrada, i molt! Però clar, ja no és la recerca en interpretació als serveis públics de què sempre he anat parlant en aquest bloc. 

Amb tot, com qui no vol la cosa, 不知不觉，ja he passat les 10.000 visites! 天哪！No és que en siguin moltes, però com que és un número rodó, fa il·lusió, oi? I per això he pensat que potser era el moment d'ampliar una mica l'espectre del bloc i de parlar una mica de tot, no tan sols de traducció i d'interpretació als serveis públics amb el xinès, sinó de temes més relacionats amb la docència del xinès des de punts de vista diferents (lingüístic, cultural, social, etc.). En definitiva, que ja ho anireu veient ;)

Imatge extreta de:
http://www.mymontessorihouse.com

De moment, avui començo amb una entrada sobre números. I per què els números? Doncs perquè poden ser un bon exemple de com començar a ensenyar una mica de mediació intercultural ja en nivells molt inicials de l'aprenentatge de la llengua. 

Igual que en la nostra cultura, els números en xinès estan associats a unes connotacions i, tot i que això mai no es pot extrapolar a tot el conjunt de la població, és cert que hi ha tota una sèrie de supersticions relacionades amb els números. 

Els casos més clars són el 4 (四, sì) i el 8 (八, bä):

• El 4 és el número de la "mala sort" en xinès, perquè sona molt semblant al verb morir (死，sî); de fet, només es diferencien pel to. 
• El 8 és un número que agrada molt, perquè en xinès estàndard sona semblant a la forma abreujada de "fer-se ric",  发 (fä), de 发财 (fäcái). A més a més, en alguns geolectes, per exemple en cantonès, la pronunciació del 8 i de "fortuna" és la mateixa. 

Hi ha molts exemples que demostren la influència de la superstició per a aquests números en la cultura xinesa. Per exemple:

• En escollir un número de mòbil, pot ser més car si té un vuit (o diversos vuits) i més barat si té un quatre. 
• Els Jocs Olímpics es van celebrar al 2008 i, perquè tot fos d'allò més propici, la cerimònia d'inauguració va començar el dia 8 d'agost (08/08/08) a les 08.08 del vespre. 
• En canvi, el 4 s'intenta evitar fins i tot en alguns edificis, que no tenen la planta número 4. 

En aquesta entrada de la Wikipedia (Numbers in Chinese culture) trobareu d'altres exemples interessants i explicacions sobre les connotacions associades a cadascun dels números. El 6, per exemple, també és un bon número, sobretot per als parlants del mandarí. 

Tanmateix, quan explico els números als meus alumnes últimament sempre recorro a una anècdota força propera. El Sergi, el meu xicot, ven cotxes, i aquest estiu va atendre a un comprador xinès. Aquest comprador ja s'havia decidit per un cotxe i just el dia que el va anar a veure, va dir que li agradava molt, però que no el podia comprar. Per què? Doncs sí, per la matrícula. I no només perquè tingués un quatre... sinó perquè tenia un cinc i un quatre seguits: 五四 (wûsì) que sona molt semblant a... 我死 (wôsì) que no és més que "em moro" (jo-morir)! A partir d'ara, el Sergi ja sap que ha de buscar cotxes amb algun 8 o algun 6  a la matrícula ;) 

Com sempre, no podem generalitzar, i no podem dir que tots els xinesos siguin 100% supersticiosos (seria com dir que aquí tothom té fòbia al número 13). Amb tot, sí que és un coneixement que podem tenir en compte a l'hora d'entendre certes reaccions per part del nostre interlocutor. Per exemple, als meus estudiants del grau de Turisme, els vaig comentar que tinguessin en compte la qüestió dels números si mai havien d'allotjar un client xinès en un hotel: en cas que sigui supersticiós, estarà molt més content d'estar a la planta 8 que a la 4. 

Un altre exemple de mediació intercultural amb els números, més enllà de les supersticions, es el llenguatge no verbal. Quan ensenyo els números, sempre explico que els xinesos no fan servir els mateixos gestos que nosaltres per indicar-los amb els dits, i això ens serveix per veure que no tots els gestos tenen el mateix significat en totes les cultures. En aquest vídeo podeu veure'ls: "Learn counting numbers in Chinese Mandarin".

I, finalment, l'últim exemple seria més aviat un exemple d'intertextualitat: l'ús dels números amb altres significats. Per exemple, 88 com a 拜拜 (baibai, bye-bye) o l'ús de 3Q com a 三Q (san-"kiu", thank you); un ús que trobem molt, per exemple, en missatges de text o en xats. 

Com veieu, ja des de ben aviat es pot començar a parlar de mediació intercultural. Teniu més exemples relacionats amb els números? No dubteu a compartir-los ;)

Agències, associacions, ajuntaments...: el paper de les entitats contractants en la interpretació als serveis públics

Després d'un parèntesi una mica llarg (més de tres mesos sense cap entrada!) avui torno al blog! Aquest curs tinc molts projectes en marxa i haig de dir que estic força ocupada, però molt contenta :) Us els aniré explicant en properes entrades.

De moment, avui acabo de veure que ja ha sortit el nou número de Sendebar amb un article meu sobre el paper de les entitats a la interpretació als serveis públics. Us deixo en deixo el resum aquí, però com que Sendebar és oberta, si us fa gràcia el tema, podeu llegir l'article sencer a l'enllaç següent. 

El papel de las entidades contratantes en la interpretación en los servicios públicos:  ejemplos del contexto catalán

Resumen

El presente artículo se enmarca en Cataluña y se acerca a las entidades contratantes en la interpretación en los servicios públicos (ISP) y la mediación intercultural (MI) de los ámbitos educativo, social y sanitario – mayoritariamente, asociaciones sin ánimo de lucro e instituciones públicas. Se trata de una investigación cualitativa basada en el análisis de contenidos y en el análisis del discurso de entrevistas en profundidad a los coordinadores de las entidades que proporcionan servicios de ISP o de MI. Este en enfoque nos permite comparar puntos de vista y centrarnos específicamente en cuestiones como la definición del servicio que coordinan, su percepción del papel y de la funciones del intérprete o su actitud hacia el uso de códigos éticos. A modo de conclusión, reflexionaremos sobre la influencia que las entidades ejercen en los intérpretes y subrayaremos su rol importante en el desarrollo de la ISP como profesión. 

Palabras clave: interpretación en los servicios públicos, mediación intercultural, entidades contratantes, barreras lingüísticas, gestión del multilingüismo

maternitat i tradicions: la quarantena o el 坐月子 (seure un mes)

Fa uns dies, llegint la revista Mia (núm. 1392) del 29 de maig (la meva mare la compra per a la seva perruqueria), vaig trobar-m'hi tot un reportatge dedicat a la Xina: La nueva y sorprendente sociedad china. El gobierno quiere frenar su occidentalización, de Juan Pablo Cardenal. L'article, sobre el consumisme creixent a la Xina i, especialment, sobre els luxos que cada cop hi ha més nous rics que es poden permetre, em va sorprendre sobretot en arribar a aquesta fotografia. 

Fotografia de la revista Mia, núm. 1392.

La fotografia mostra una habitació del "Care Bay", de Shanghai, un centre on les dones que han acabat de donar a llum poden reposar durant la seva quarantena (el 坐月子 o "seure un mes") i recuperar-se del part envoltades de tota mena de luxes i, per descomptat, d'una infermera particular que les cuida a elles i al nadó.

La tradició del repòs durant el mes posterior al part està molt relacionada amb el yin-yang. Es considera que durant l'embaràs i el part es produeix un desequilibri en el yin-yang de la dona i, per recuperar-lo, és necessari aquest repòs, a més de canvis en la dieta i altres pràctiques que poden incloure evitar dutxar-se o rentar-se el cap. Es creu que així es podrà encarar millor la vellesa. Tradicionalment, la sogra, les cunyades o la mare, són qui ha ajudat a la mare en aquest període de confinament. Tanmateix, com veiem a la fotografia anterior, les tradicions canvien per a aquells que s'ho poden permetre! 

Sigui com sigui, tot i que hi ha excepcions i fins i tot a Internet hi ha fòrums sobre si seguir la quarentena estricta o no, sembla que és encara una tradició força viva. De fet, és una de les que xoca més a les infermeres dels hospitals d'aquí quan una dona xinesa hi té un fill. En aquests casos, una bona mediació intercultural pot ser clau per evitar caure fàcilment en una visió esbiaixada basada en: "Mira, no es vol dutxar!" o "Mira, pràcticament no agafa al nadó!". Probablement, si s'entén que darrera d'aquesta pràctica hi ha una creença molt vinculada amb la concepció de la salut des del punt de vista de la medicina xinesa, es podrà entendre molt millor la postura de la mare xinesa que decideix "seure un mes". 

Com en altres ocasions, avui també acabaré amb una cita de la meva tesi (pàg. 382). Avui, sobre una mediadora que va aconseguir guanyar-se la confiança d'una usuària xinesa perquè va demanar que li postposessin una cita als serveis socials fins després de la quarantena.

[INF4, mediadora xinesa, 36:105]

“Aunque yo estaba allí presente, pero [la usuaria] desconfiaba totalmente de mí. Yo ya había trabajado con ella, diciéndole que soy profesional, pero no, no había manera. Entonces un día, me acuerdo que vino sola... no, no vino sola, vino acompañada, pero en aquel momento la mujer estaba a punto de parir, dar a luz, y la profesional le quería poner una cita justamente después del parto. Y yo, la única frase que cambié fue «No le des la cita antes de la cuarentena, porque en China se respeta al cien por cien». Y lo traduje al chino. De ahí cambió la relación: ¡ahí la mujer empezó a confiar en mí!”

Tot i que és agosarat dir que es respecta al 100%, perquè com en totes les pràctiques culturals, sempre hi ha excepcions, el que és important en aquest exemple és que el resultat va ser realment favorable per a les tres persones en interacció. 

Per a més informació sobre el 坐月子 i altres pràctiques relacionades amb la medicina tradicional xinesa，no dubteu a fer un cop d'ull a la pàgina de Salut i Cultura, del grup CRIT de la Universitat Jaume I.

Actualització (29/12/2013): Just avui he vist que "The world of Chinese" ha publicat un article molt complet sobre aquest tema, amb moltíssima informació: "Sit the month". 

l'etern debat: interpretació als serveis públics o mediació intercultural?

Ahir (per fi!) vaig rebre el número 25 de Cuadernos de Aldeeu, un número especial coordinat per Claudia Angelelli i sota el títol de: Cuidado con los vacíos: la universidad y los estudios de traducción e interpretación. Minding the gaps: Translation and Interpreting Studies in Academia. L'esperava amb candeletes perquè aquí hi ha el meu primer article fruit directe de la tesi: "Interpretación en los servicios y/o mediación intercultural: la realidad de los profesionales que trabajan en el contexto catalán". Com el títol ja deixa intuir, a l'article exploro una mica els límits difusos entre interpretació als serveis públics i la mediació intercultural, així com també els dubtes i inseguretats que comporta aquesta definició tan vaga del perfil professional. 

Cuadernos de Aldeeu i bossa de Scarf and Buff

L'article només es pot consultar el paper, però n'he penjat una còpia al Researchgate (si el feu servir, busqueu-m'hi!) i, si a algú li interessa, li puc passar la meva versió digital. El que sí que puc compartir aquí és el resum de l'article, així podreu tenir-ne una idea més concreta:

Interpretación en los servicios y/o mediación intercultural: la realidad de los profesionales que trabajan en el contexto catalán

 A fecha de hoy, buena parte de la investigación en Interpretación en los Servicios Públicos (ISP) se ha centrado en la definición del perfil profesional del intérprete en los servicios públicos y en establecer fronteras entre la ISP y la mediación intercultural. Esta discusión teórica es el punto de partida del presente artículo, que se concentra en las especificidades de la ISP y de la mediación intercultural en Cataluña, una región donde dichas prácticas se encuentran, todavía, en plena profesionalización. Basándonos en entrevistas en profundidad a intérpretes para la combinación lingüística chino-catalán/español y a mediadores interculturales para el colectivo chino en Cataluña, el presente artículo ilustra con ejemplos reales el debate alrededor del rol del intérprete en los servicios públicos. Los relatos de los informantes sobre sus propias experiencias demuestran que las situaciones a las que tienen que enfrentarse en su trabajo diario a menudo difuminan los límites entre los perfiles profesionales del intérprete y del mediador. Como consecuencia, aparecen dudas frecuentes sobre su propio rol y funciones; dudas que, a su vez, se ven reforzadas por la organización y provisión de la ISP y de la mediación intercultural en Cataluña. Finalmente, se reflexionará sobre las implicaciones que esta realidad compleja puede tener en el diseño de programas de formación para ISP y para mediación intercultural.

 Com sempre, comentaris i opinions seran benvinguts! Bona revetlla a tothom!

IV Jornada sobre traducció i interpretació als serveis públics

Ahir va fer una setmana de la IV Jornada sobre traducció i interpretació als serveis públics a Catalunya, que ràpid que passen els dies! Tan ràpid, que aquest any, els vídeos s'ha avançat a la meva ressenya de la jornada...! Primer van ser els de Gabriel Cabrera de Dualia, al seu blog Interpretación telefónica i al seu compte de youtube i, a finals de setmana, he sabut que també ja hi ha els de la FTI a la web de MIRAS. Per tant, us animo sobretot a fer un cop d'ull als vídeos! ;)     

Detall d'un dels vídeos de la web de MIRAS.

La jornada va començar amb les presentacions de MIRAS. La Xus Ugarte (UVic) i l'Anna Gil-Bardají (UAB) van presentar el projecte SOS-VICS, un projecte liderat per la Universitat de Vigo i centrat en la interpretació en casos de violència de gènere. L'objectiu del projecte és millorar la interpretació d'aquests casos que ja de per si són tan delicats i requereixen tant de tacte. Si us interessa el tema, us recomano que feu un cop d'ull també a la pàgina del projecte.

Després va venir la meva presentació, sobre "problemes i estratègies en la interpretació als serveis públics de l'àmbit socioeducatiu". Concretament, vaig presentar resultats preliminars de l'estudi amb la combinació xinès-castellà i, com que és un tema que escau molt a aquest blog, el guardo per ampliar-lo més endavant. Aviat acabarem la recollida de dades i pensem que arribarem a conclusions molt interessants!

A continuació va parlar la magistrada Pilar de Luna Jiménez de Parga que ens va tenir a tots fent que sí amb el cap contínuament. Per fi, una magistrada que descriu les coses pel seu nom i que s'apropa a la situació dels més desfavorits! Em van agradar especialment algunes frases, perquè va aconseguir que tots i totes ens poséssim en la pell de l'altre, tant d'ella com a magistrada, com de l'imputat que està sent jutjat sense saber de què. Aquí en van només algunes:

A veces, mis compañeros me preguntan: ¿Magistrada, cómo ve que no hablan la misma lengua, intérprete e imputado? -- ¡Por el lenguaje no verbal! ¡El lenguaje no verbal lo denota todo!

¿Qué inseguridad no sentirás tú, si te ponen un intérprete que sólo chapurrea el español?

Tenemos una obligación ética con los más débiles. Porque hemos creado esta desigualdad. 

D'entre les seves propostes, dues de clares:

1.) Crear un registre públic d'intèrprets amb formació

2.) Que el intèrprets del registre tinguin experiència en l'àmbit judicial o, si no, que se'ls ofereixi formació en forma de tutories amb advocats i magistrats. És a dir, que part de la formació dels intèrprets judicials es faci als tribunals. (!)

Després de la conferència de la magistrada, la presentació de Sylvie Monjean-Decaudin va ser una mica més acadèmica, però no per això menys interessant. Va fer una anàlisi molt detallada de la nova directiva, qüestionant sobretot les llacunes que se'n poden derivar i mostrant-ne exemples del model francès. 

La jornada va acabar amb la taula rodona. Em va agradar molt la franquesa del magistrat Carlos Pascual Alfaro, del Jutjat de violència sobre la dona núm. 1, de Barcelona; sobretot quan va afirmar que s'adonava que la interpretació no és per als jutges, sinó pels acusats. 

Los jueces no tenemos derecho a la interpretación, tenemos la obligación de garantizar la interpretación a los acusados.

I, de les moltes coses de què es van parlar a la taula rodona, jo vaig aprendre especialment amb la presentació de Gabriel Cabrera, a qui podeu seguir en un twitter molt actiu (@babelxelsabio). La interpretació telefònica per a mi és un món molt desconegut, malgrat haver-ne llegit alguna cosa i, per això, crec que necessitava una expliació com la que va fer el Gabriel, amb exemples de situacions concretes i de protocols específics per a casos com els de violència de gènere. Fa temps que penso que la interpretació telefònica és molt necessària com a complement a la interpretació presencial quan aquesta no sigui possible. Tanmateix, haig d'admetre que fins la presentació del Gabriel sempre m'havia fet certa por que les limitacions de la interpretació telefònica (per exemple, el no poder accedir al llenguatge no verbal que, com ja hem anat veient al blog, és tan important) poguessin influir en la interpretació. Tot i que segurament sí que hi influeixen d'alguna manera, el que vaig veure és que la col·laboració amb els proveïdors de serveis (conèixer-ne les seves necessitats, què volen i què esperen d'un intèrpret) ha estat clau per poder millorar el servei i superar algunes d'aquestes limitacions d'una interpretació no presencial.

En conclusió, com a membre de MIRAS i després d'haver participat en totes les jornades, estic molt contenta de veure que l'objectiu que teníem al principi -- crear un punt de trobada i un fòrum d'intercanvi entre professionals i universitat -- és ja una realitat que cada any arriba a finals de curs amb noves idees i nous debats. Aviat ja podrem començar a pensar en la V Jornada ;)

 

és que el meu fill només ve aquí... a jugar! (interpretació a l'àmbit educatiu)

Tot repassant la tesi i preparant-ne un article per enviar a una revista (buf!), avui he retrobat que pot reflectir molt bé la tasca de la interpretació en l’àmbit educatiu i, més enllà de la interpretació, també les taques de mediació que puntualment poden ser necessàries. M’ha semblat que és un fragment que escau molt a aquest blog, on més d’una vegada hem parlat de la interpretació per al col·lectiu xinès en l’àmbit educatiu (interpretació ales escoles, alumnat xinès (I) – recursos, alumnat xinès (II) –recerca, l’escola xinesa des de dintre, 高考 ola pressió per entrar a la universitat). A més a més, és un fragment que m’agrada, perquè em recorda els meus inicis com a intèrpret als serveis públics per a un consell comarcal que sovint m’enviava a escoles... d’això ja fa uns quants anys!

Alumnes xinesos fent els exercicis del matí en una escola de Wudaokou. Arxiu propi (setembre 2011).

Així doncs, parlant de diferències culturals que possiblement caldrà explicar en una breu mediació durant la sessió interpretada, en la manera de concebre l’educació i la figura del mestre a la Xina i a Catalunya hi trobem exemples ben clars. Al context cultural xinès, Beltrán Antolín i Sáiz López (2001: 62) assenyalen que “el professor ocupa un lloc important en l’educació dels alumnes, alumnes que són els fills dels seus veïns i que són confiats a ell perquè en tregui el màxim profit com a estudiants i, per extensió, com a persones”. La diferència jeràrquica entre professor i alumne és molt més marcada a la Xina on, en general, el sistema educatiu es caracteritza per una major rigidesa i exigència vers els alumnes. Això fa que els pares tinguin unes expectatives força diferents respecte l’educació i el mestre que la realitat amb què es troben quan arriben aquí. La informant 7 en dóna més exemples en aquest fragment:

[INF7, 39:63, intèrpret d'origen xinès]

“Sí, a ver... es que ahora no me sale ningún caso... Por ejemplo, para nosotros, eso de... es muy común –en los pueblos, se nota más, ¿no?, que tú vienes, y entonces, los padres, cuando los niños están en la escuela, parece que toda la responsabilidad es de las escuelas. Entonces a veces, hay como un... o sea, se conocen muy bien, ¿no?, el profesor y los padres, entonces hay padres que piden –yo qué sé– número de móvil, a los profesores, para así poder llamar y preguntar a cualquier hora. Entonces algunos profesores no saben eso y se ve que lo han hecho, que alguna vez que han venido a las escuelas y les dicen eso, a ver si les pueden dar el número de teléfono para poderlos llamar. Y entonces los profesores lo ven como muy... eso, ¿no? Entonces, pues ahí le explicas que en China, hay esta costumbre, ¿no?, de los pueblos, que hay a veces que los profesores van a casa de los alumnos, a visitar a los padres, que es más bien familiar. [...] El otro caso es que echan la culpa a los profesores. Echan la culpa al sistema educativo español, porque nosotros estamos muy acostumbrados a un sistema de profesores muy estrictos, que los profesores se preocupan y están como muy encima de los alumnos. Pero aquí es diferente, aquí están en una clase con muchos alumnos, a parte de que un profesor no puede ir detrás de todos. Y entonces los padres se quejan de los profesores y me dicen que no les ponen deberes, y no es cierto, porque los profesores sí que es cierto, si hay gente que tiene problemas del idioma le ponen menos deberes, pero hay muchos alumnos que ni con esa pequeña cantidad de deberes no los hacen. Entonces no es el problema del profesor, ¿no? Eso ha pasado en muchas entrevistas. Lo único que piden los padres es que pongan más deberes, y... los deberes no creo que puedan... por poner más deberes no creo que vayan a solucionar los problemas, porque en estos momentos muchos jóvenes han perdido el interés, han perdido la motivación, ¿no?, por los estudios. Y cuando ya has perdido el interés, por mucha cosa que hagas... no sé, ya no le van a entrar. Yo creo que con los padres se tiene que trabajar mucho, porque aún no lo ven, aún no se dan cuenta de que hay un cambio, de que el sistema educativo es diferente, los padres tienen la idea de que si a los niños les van mal los estudios es porque aquí el sistema educativo es como mucho más... no sé, blando no se dice, ¿verdad? [...] Exacto, blando, que no es estricto. Porque siempre me dicen: «Es que mi niño ¡sólo viene aquí a jugar!», ¿no? «En casa me cuenta que cuando está en clase sólo se pone a dibujar, a jugar juegos...» Y entonces les tienes que explicar que aquí hay otra manera de educar, que a través de los juegos les intentas motivar. Un idioma no se aprende simplemente de leer, escuchar... tiene que hablar también. Y muchos padres, cuando les dices eso, no lo acaban de ver muy claro.”

Aquesta explicació reflecteix molt bé algunes de les qüestions que sovint requereixen una mediació per part de l’intèrpret o mediador. D’una banda, als pares els costa entendre un sistema educatiu on el mestre no fa un seguiment tan proper dels alumnes, on hi ha una quantitat molt inferior de deures i on els alumnes aprenen “jugant”. De l’altra, als mestres segurament els deu sobtar la insistència dels pares en els deures o el fet que els demanin el número de telèfon. L’informant 12 també comenta aquestes diferències entre sistemes educatius:

[INF12, 4:83, intèrpret d'origen xinès]

“O sigui, a la Xina porten un ritme d'estudis diferent d'aquí, sobretot els nens petits, donen més feina, deures per fer a casa, i exàmens i tot això. I aquí la metodologia és molt diferent, els nens gairebé no tenen ni deures, entre cometes, i hi ha pares que no ho entenen, i demanen, exigeixen a l'escola que posin més deures als fills.”

La insistència en el tema dels deures no és casual, sinó que reflecteix una de les expectatives que tenen els pares vers l’educació dels fills, en què els deures sovint dividits en fuxi (复习, repassar) i yuxi (预习, preparar matèria nova) són constants i abundants al llarg de tota l’etapa escolar a la Xina. 

(...)

Més...? No dubteu a fer un cop d'ull a la tesi! ;) Aquests fragments són de les pàgines 377-379.  

La interpretació judicial com a garantia processal

第十条

人人完全平等地有权由一个独立而无偏倚的法庭进行公正的和公开的审讯，以确定他的权利和义务并判定对他提出的任何刑事指控。(联合国人权事务)

Article 10

Tota persona té dret, en condicions de plena igualtat, a ser escoltada públicament i amb justícia per un tribunal independent i imparcial, per a la determinació dels seus drets i obligacions o per a l'examen de qualsevol acusació contra ella en matèria penal. (Declaració Universal dels Drets Humans) 

Ja fa dies que volia fer una entrada sobre la IV Jornada de traducció i interpretació als serveis públics que el grup MIRAS organitza el proper 7 de juny i avui per fi trobo el moment. El tema d'aquest any és La interpretació judicial com a garantia processal. Oportunitats i reptes de la Directiva 2010/64/UE. Com cada any, serà totalment gratuïta i esperem que això permeti aplegar un bon quòrum per parlar de la Directiva 2010/64/UE, en vigor des del 15 de novembre de 2010 i amb un termini de transposició que acaba el 27 d'octubre de 2013. 

Tant des de l'àmbit professional com des de l'àmbit acadèmic, tenim moltes esperances en aquesta llei, que pensem que ha de permetre realment acostar-nos a l'article 10 de la Declaració Universal dels Drets Humans i, sobretot, a l'incís on es remarca "en condicions de plena igualtat" (完全平等地). 

Per no avançar-me a la jornada, sinó més aviat per anar obrint boca, avui he preparat una selecció d'entrades anteriors amb informació sobre la directiva o sobre qüestions relacionades amb la interpretació judicial:

- La interpretació judicial a Espanya. Panoràmica general i enllaç a alguns articles.

- Millores en la interpretació judicial a Madrid. Breu entrada relacionada amb la transposició de la directiva 2010/64/UE. 

- Court translation services in crisis after cost-cutting deal. Una altra entrada breu per il·lustrar la reacció dels intèrprets davant les retallades en interpretació judicial al Regne Unit. 

- El debat sobre la interpretació judicial. Reflexió sobre la situació d'aquest àmbit en un moment una mica "crític". 

Si cliqueu a l'etiqueta de "justícia" encara trobareu més entrades sobre aquest tema i sobre l'auto-aprenentatge de la interpretació judicial. 

D'altra banda, tot i no ser-ne el tema central, a la tesi també parlo de les condicions dels intèrprets judicials, sobretot a través de les percepcions dels intèrprets que vaig entrevistar i que treballaven en aquest àmbit. Per exemple, un dels informants, em va explicar el següent (pàg. 115): 

"A mí, por ejemplo, me han citado como testigo a unas escuchas que he hecho y claro, esa citación se me ha enviado por un telegrama del juzgado, con mi dirección, mi DNI y todo. Pero lo que ellos no saben es que yo sé que esa citación está en el expediente, o sea que los abogados de los [imputados] chinos tienen mi nombre, mi teléfono... ¡todo! O sea, nadie se ha preocupado por decir: «Esta es una persona que ha trabajado como intérprete y no convendría que los chinos supieran quién fue el que hizo la transcripción, o las escuchas, digamos». O sea, a nadie le preocupa. Alguien propuso que el que hizo las transcripciones fuera como testigo, pues vale, como testigo. No hay una protección y, si no hay una protección, ¿qué servicio de ayuda va a haber?”

Per tant, esperem que la directiva no tan sols serveixi per millorar la interpretació des del punt de vista d'acusats/encausats/imputats i denunciants, sinó també per millorar les condicions de molts intèrprets que poden ser víctimes de xantatges només pel fet d'haver d'interpretar en aquests casos. 

A banda de tot això, si llegiu el programa de la jornada veureu que jo també hi participo per parlar d'un tema molt més distès, però no menys interessant ;) Es tracta del projecte del grup MIRAS en què estic treballant actualment, amb la gran sort que la combinació lingüística d'anàlisi és amb el xinès: Problemes i estratègies de traducció i d'interpretació als serveis públics de l'àmbit socioeducatiu: resultats d'un estudi empíric de les combinacions xinès-castellà. Com que és un projecte en curs, de moment no puc donar-ne gaires més detalls, però espero poder compartir-ne alguna cosa després de la jornada. 

I, com ja comença a ser tradició en aquest blog, després de la jornada en prometo una ressenya ben completa. ;)

 

El xinès dels xinesos a Catalunya

Quan entro a un basar xinès acompanyada, una de les preguntes més freqüents sol ser: "ei, què ha dit?", cada cop que algun dels dependents es dirigeix a un altre. Amb una mica de sort, si ho han dit en xinès estàndard, puc contestar, però no sempre és així. Sovint, ens porta a una conversa gairebé ineludible. 

- Doncs no ho sé, perquè ho ha dit en un dialecte. 

- Però si ho ha dit en un dialecte alguna cosa deus haver entès...

- No, és que en xinès els dialectes no s'entenen entre si... 

- Ah no? però si són dialectes... com pot ser?

I és que és veritat, si pensem en el xinès en termes de dialectes, no en traurem l'aigua clara. Tot plegat és molt més complex i més que de dialectes, fa temps que vaig decidir parlar de geolectes (方言, fangyan), tal com Sara Rovira-Esteva (2010: 200) també proposa en un llibre que us recomano a tots els que us fascini tot el que envolta el xinès: Lengua y escritura chinas. Mitos y realidades. Parlar de geolectes ens permet escapar de la idea que tenim aquí de dialectes com a variants mútuament intel·ligibles i entendre que, en realitat, parlar de xinès és parlar d'una família de llengües.  

Ja he comentat més d'un cop en aquest blog que bona part dels xinesos a Catalunya i a Espanya provenen de Zhejiang i, concretament, de dues regions: el districte de Qingtian i la municipalitat de Wenzhou, on es parla qingtianhua i wenzhouhua, respectivament, dues variants del geolecte wu mútuament inintel·ligibles, malgrat que són zones molt properes. Per tant, quan algú de Qingtian vol parlar amb algú de Wenzhou sovint ha de recórrer al xinès estàndard o putonghua (普通话) com a llengua franca. Això mateix sol passar quan en la comunicació intervé un intèrpret: si no és un intèrpret de la mateixa zona d'origen, el xinès estàndard esdevé imprescindible per poder assolir l'intercanvi comunicatiu. 

A tall d'exemple, per preguntar "quant val (una cosa)" en xinès estàndard s'empra: 多少钱？(duöshao qián). En canvi, segons el blog 教你说学青田话 (T'ensenyo a parlar qingtianhua), als qingtianesos no els agrada l'expressió 多少 (duöshao) i prefereixen usar 几点 (pronunciat gěi lèi).

Aprofitant aquest tema, avui he preparat una infografia, a partir de dades de Rovira-Esteva (2010) i de Beltrán Antolín 2009 (La inmigración china en Cataluña). És la meva primera infografia i, després de provar altres programes, finalment el més fàcil m'ha semblat infogr.am, tot i que si teniu suggeriments seran benvinguts.

El xinès dels xinesos a Catalunya | Create infographics

Finalment, no volia acabar sense una frase que he trobat tot buscant informació sobre el qingtianhua  i el wenzhouhua a la xarxa: 天不怕，地不怕，就是怕温州人说温州话 (No temo al cel, no temo a la terra, només temo a un wenzhounès parlant en wenzhouhua), extreta de 我学温州话 (Estudio wenzhouhua). Realment deu ser tan "temible"? Si algú s'anima a estudiar-lo, que no dubti a compartir les seves experiències amb nosaltres! ;)

Noves xifres sobre la immigració a Catalunya durant l'any 2012

El mes passat l'Idescat va publicar una nota de premsa amb les noves dades sobre l'evolució de la població estrangera a Catalunya al 2012. És una nota on trobem informació molt detallada sobre el nombre d'estrangers inscrits a Catalunya en un any en què l'arribada de població procedent de països europeus va superar la d'altres continents. Com veiem en el gràfic següent, de fet, la immigració procedent de l'Àsia es troba en quarta posició, només per sobre d'Oceania:

Gràfic extret de la nota de premsa de l'Idescat.

La comunitat marroquina continua sent la més nombrosa (239.218), seguida per la romanesa (106.030). La nota de premsa no ens dóna dades tan concretes sobre la població xinesa a Catalunya, però si consultem la web de l'Idescat fàcilment les podem trobar. Al 2012, a Catalunya hi havia 49.612 ciutadans xinesos empadronats. Aquesta xifra suposa un increment molt lleuger respecte l'any anterior (47.743) i, de fet, si ens fixem en l'evolució dels últims anys, el que observem és que hi ha hagut cert estancament en l'arribada d'immigrants xinesos:

Captura de pantalla de l'Idescat

L'augment més notable va ser entre 2004 (19.862) i 2006 (35.012), anys en què s'estava dibuixant un nou panorama social a Catalunya, tot i que al llarg de tota la primera dècada del segle XXI (amb l'única excepció del 2007), el creixement va ser molt important. 

Les polítiques lingüístiques en aquella primera dècada també van ser molt importants: d'una banda, cursos de català del Consorci de Normalització Lingüística, orientats específicament a xinesos, i de l'altra, serveis de traducció (de fullets, de webs, etc.), d'interpretació (per part de consells comarcals i associacions) i de mediació intercultural (hospitals, ajuntaments), va viure la seva millor època, just abans que comencessin les retallades que tant han afectat aquests sectors. De fet, en el cas de la interpretació i de la mediació intercultural, els dos àmbits que jo més conec, s'han anat limitant moltíssim els serveis (per exemple, en l'àmbit educatiu) i, en alguns casos, s'han suprimit definitivament (com ha passat en un ajuntament de l'àrea metropolitana).

 

Al 2011 vaig començar la recollida de dades d'usuaris xinesos com a part de la meva tesi; una recollida que va durar fins a principis de 2012. Vaig decidir utilitzar un qüestionari amb preguntes tancades (sí o no, elecció múltiple) i preguntes obertes per complementar les respostes. La primera pregunta pretenia observar si els usuaris xinesos tenien problemes de comunicació en accedir als serveis públics. Un 73% de la mostra va afirmar que sí, un 23% va indicar que "a vegades" i només un 3% va dir que normalment no en tenia. 

Problemes de comunicació als serveis públics de la mostra enquestada

En pregunta a aquests usuaris com solucionaven aquests problemes, un 78% de la mostra va indicar que feia servir un "castellà simplificat", és a dir, aquest castellà que possiblement pot anar bé per atendre en un bar o en una botiga, però que podríem preguntar-nos: fins a quin punt pot servir per descriure una malaltia i entendre'n el tractament, o per comprendre l'evolució del fill en una reunió escolar, o per posar una denúncia a la policia? 

Podria continuar amb més dades i més estadístiques (i fer el meu tribut particular a l''any de l'Estadística), però prefereixo acabar amb una reflexió sobre la qüestió que és la causa de l'existència d'aquest blog. Per molt que l'arribada d'immigrants s'estigui estancant i per molt que es vulgui que aprenguin el català (cosa que molts ja estan fent), una cosa és un nivell bàsic, que ens permeti establir una conversa quotidiana, i l'altra és arribar a un nivell que ens permeti entendre'ns en un registre molt més especialitzat. I ara, amb les retallades, tot s'ha de sacrificar... però què és més costós, una consulta mèdica amb intèrpret en què tot quedi ben clar i el pacient entengui bé el tractament, o una consulta mèdica sense intèrpret i que cal que es repeteixi uns quants cops perquè metge i pacient no s'acaben d'entendre?

The spirit catches you and you fall down

No acostumo a fer ressenyes de llibres en aquest bloc i no sé si sabré fer-les tan bé com la Sílvia, l'especialista en aquesta matèria (no us perdeu els seus blocs Caràcter xinès i L'illa deserta), però el llibre que tot just vaig acabar ahir mereix unes línies a 沟通 = comunicar.  Es tracta de: The Spirit Catches You and You Fall Down. A Hmong Child, Her American Doctors and the Collision of Two Cultures, d'Anne Fadiman (ed. 2012, Nova York: Farrar, Straus and Giroux).

Vaig rebre aquest llibre amb una il·lusió especial: Claudia Angelelli, una de les investigadores pioneres en l'àmbit de la interpretació als serveis públics, autora de llibres i articles imprescindibles, el va recomanar a una de les meva codirectores, la Marta Arumí, i ella me'l va regalar el dia que vaig llegir la tesi.

El llibre narra una història real a partir de la informació que Anne Fadiman, periodista, va començar a recopilar minuciosament a mitjans dècada dels 80. La protagonista de la història és la Lia Lee, una nena hmong nascuda a Califòrnia que va començar a tenir atacs epilèptics quan només tenia tres mesos. Bé, en realitat aquesta seria la versió que en dóna la medicina occidental. Des del punt de vista de la cultura hmong, a la Lia el que li passava és que un "esperit l'havia presa i això la feia caure al terra" (the spirit catches you and you fall down). Quan la família Lee la va portar a l'hospital, va començar el que sovint s'ha descrit com a "xoc cultural": per als Lee era gairebé impossible entendre les explicacions que els metges els donaven sobre la malaltia de la seva filla i els tractaments a seguir, mentre els metges es desesperaven en veure que els pares no seguien les pautes. A tot això cal afegir-hi que, en moltes ocasions, les visites es feien sense intèrprets i sense mediadors interculturals i que, per tant, els metges anaven totalment a les palpentes. En paraules d'un dels metges entrevistats per Fadiman (2012:25) havien de fer "medicina veterinària", és a dir, diagnosticar i tractar els pacients sense informació verbal sobre els seus símptomes. 

Fadiman complementa la història de la Lia i de la seva família amb informació sobre la història i la cultura dels hmong. Són especialment colpidors els capítols que parlen de la seva participació forçosa a la guerra de Laos, la posterior repressió i les penúries del seu exili a Tailàndia i, finalment, als Estats Units d'Amèrica. 

Les coses als EUA han canviat molt des que es va escriure aquest llibre i la mateixa autora ho indica al final, en un apèndix de l'edició de 2012. Tot i així, és un llibre que posa de manifest la importància d'una comunicació que no tan sols depèn de la llengua, sinó de tot el bagatge cultural de les persones en contacte. Si les persones que han de seguir un tractament no tenen la mateixa concepció del temps que nosaltres i simplement s'orienten per la posició del sol, de poc servirà que se'ls anoti en un paper que a les 8 del matí han de prendre tal medicament i que cada sis hores l'han de repetir. Aquest és només un dels exemples en què veiem que les barreres comunicatives van molt més enllà de la llengua. 

En definitva, és un llibre trist (i el més trist és pensar que va ser una història real), però alhora és un llibre molt tendre, sobretot quan es descriu l'estima que els pares senten per la Lia. És un llibre que ens apropa a una cultura molt diferent de la nostra i que, només per això, ja ens presenta el repte de superar la tendència a l'etnocentrisme que a vegades i, de manera inconscient, podem tenir. Hi ha hagut moments en què jo mateixa m'he adonat que no podia evitar "criticar" interiorment la cultura hmong (per exemple, quan veia que els pares anaven a la seva i que no feien cas al que els metges recomanaven), però justament aquest crec que és un dels objectius de l'autora: fer-nos reflexionar i fer-nos veure que tots tenim el nostre sistema de valors i que sovint és difícil acceptar els dels altres si no els coneixem prou.

I ara sí, l'últim apunt. He decidit mantenir el nom de l'ètnia com a hmong, igual que fa l'autora al llarg del llibre, perquè és el nom que ells mateixos prefereixen. En xinès són els miao (苗). Curiosament, al 2011 vaig visitar Xijiang (西江) un poble hmong a Guizhou, el sud de la Xina. Desconec si els hmong que encara viuen a la Xina han continuat mantenint els mateixos costums i les mateixes tradicions que els que van emigrar a Laos i posteriorment a Tailàndia i als EUA. En tot cas, segurament si ara hi tornés els veuria amb uns ulls molt diferents... 

Xijiang, Guizhou. Arxiu propi (febrer de 2011)

Xijiang, Guizhou. Arxiu propi (febrer de 2011)