diumenge, 24 de febrer de 2013

The spirit catches you and you fall down

No acostumo a fer ressenyes de llibres en aquest bloc i no sé si sabré fer-les tan bé com la Sílvia, l'especialista en aquesta matèria (no us perdeu els seus blocs Caràcter xinès i L'illa deserta), però el llibre que tot just vaig acabar ahir mereix unes línies a 沟通 = comunicar.  Es tracta de: The Spirit Catches You and You Fall Down. A Hmong Child, Her American Doctors and the Collision of Two Cultures, d'Anne Fadiman (ed. 2012, Nova York: Farrar, Straus and Giroux).

Vaig rebre aquest llibre amb una il·lusió especial: Claudia Angelelli, una de les investigadores pioneres en l'àmbit de la interpretació als serveis públics, autora de llibres i articles imprescindibles, el va recomanar a una de les meva codirectores, la Marta Arumí, i ella me'l va regalar el dia que vaig llegir la tesi.

El llibre narra una història real a partir de la informació que Anne Fadiman, periodista, va començar a recopilar minuciosament a mitjans dècada dels 80. La protagonista de la història és la Lia Lee, una nena hmong nascuda a Califòrnia que va començar a tenir atacs epilèptics quan només tenia tres mesos. Bé, en realitat aquesta seria la versió que en dóna la medicina occidental. Des del punt de vista de la cultura hmong, a la Lia el que li passava és que un "esperit l'havia presa i això la feia caure al terra" (the spirit catches you and you fall down). Quan la família Lee la va portar a l'hospital, va començar el que sovint s'ha descrit com a "xoc cultural": per als Lee era gairebé impossible entendre les explicacions que els metges els donaven sobre la malaltia de la seva filla i els tractaments a seguir, mentre els metges es desesperaven en veure que els pares no seguien les pautes. A tot això cal afegir-hi que, en moltes ocasions, les visites es feien sense intèrprets i sense mediadors interculturals i que, per tant, els metges anaven totalment a les palpentes. En paraules d'un dels metges entrevistats per Fadiman (2012:25) havien de fer "medicina veterinària", és a dir, diagnosticar i tractar els pacients sense informació verbal sobre els seus símptomes. 

Fadiman complementa la història de la Lia i de la seva família amb informació sobre la història i la cultura dels hmong. Són especialment colpidors els capítols que parlen de la seva participació forçosa a la guerra de Laos, la posterior repressió i les penúries del seu exili a Tailàndia i, finalment, als Estats Units d'Amèrica. 

Les coses als EUA han canviat molt des que es va escriure aquest llibre i la mateixa autora ho indica al final, en un apèndix de l'edició de 2012. Tot i així, és un llibre que posa de manifest la importància d'una comunicació que no tan sols depèn de la llengua, sinó de tot el bagatge cultural de les persones en contacte. Si les persones que han de seguir un tractament no tenen la mateixa concepció del temps que nosaltres i simplement s'orienten per la posició del sol, de poc servirà que se'ls anoti en un paper que a les 8 del matí han de prendre tal medicament i que cada sis hores l'han de repetir. Aquest és només un dels exemples en què veiem que les barreres comunicatives van molt més enllà de la llengua. 

En definitva, és un llibre trist (i el més trist és pensar que va ser una història real), però alhora és un llibre molt tendre, sobretot quan es descriu l'estima que els pares senten per la Lia. És un llibre que ens apropa a una cultura molt diferent de la nostra i que, només per això, ja ens presenta el repte de superar la tendència a l'etnocentrisme que a vegades i, de manera inconscient, podem tenir. Hi ha hagut moments en què jo mateixa m'he adonat que no podia evitar "criticar" interiorment la cultura hmong (per exemple, quan veia que els pares anaven a la seva i que no feien cas al que els metges recomanaven), però justament aquest crec que és un dels objectius de l'autora: fer-nos reflexionar i fer-nos veure que tots tenim el nostre sistema de valors i que sovint és difícil acceptar els dels altres si no els coneixem prou.

I ara sí, l'últim apunt. He decidit mantenir el nom de l'ètnia com a hmong, igual que fa l'autora al llarg del llibre, perquè és el nom que ells mateixos prefereixen. En xinès són els miao (苗). Curiosament, al 2011 vaig visitar Xijiang (西江) un poble hmong a Guizhou, el sud de la Xina. Desconec si els hmong que encara viuen a la Xina han continuat mantenint els mateixos costums i les mateixes tradicions que els que van emigrar a Laos i posteriorment a Tailàndia i als EUA. En tot cas, segurament si ara hi tornés els veuria amb uns ulls molt diferents... 


Xijiang, Guizhou. Arxiu propi (febrer de 2011)

Xijiang, Guizhou. Arxiu propi (febrer de 2011)






1 comentari:

  1. Tan solo unas semanas antes me acababa el libro yo también. ¡Y lo tengo lleno de apuntes para la próxima formación! :)
    Con el estilo etnográfico que adopta la autora, está lleno de ejemplos reales que son muy valiosos, como bien dices, Mireia.
    ¡Yo también lo recomiendo! La lectura es amena. Algunos pasajes son duros, pero es una fuente de aprendizaje asegurado para cualquiera que se interese por la comunicación intercultural.

    ResponElimina