Tot
repassant la tesi i preparant-ne un article per enviar a una revista
(buf!), avui he retrobat que pot reflectir molt bé la tasca de la
interpretació en l’àmbit educatiu i, més enllà de la
interpretació, també les taques de mediació que puntualment poden
ser necessàries. M’ha semblat que és un fragment que escau molt a
aquest blog, on més d’una vegada hem parlat de la interpretació
per al col·lectiu xinès en l’àmbit educatiu (interpretació ales escoles, alumnat xinès (I) – recursos, alumnat xinès (II) –recerca, l’escola xinesa des de dintre, 高考
ola pressió per entrar a la universitat). A més a més, és
un fragment que m’agrada, perquè em recorda els meus inicis com a
intèrpret als serveis públics per a un consell comarcal que sovint
m’enviava a escoles... d’això ja fa uns quants anys!
 |
| Alumnes xinesos fent els exercicis del matí en una escola de Wudaokou. Arxiu propi (setembre 2011). |
Així
doncs, parlant de diferències culturals que possiblement caldrà
explicar en una breu mediació durant la sessió interpretada, en la manera de concebre
l’educació i la figura del mestre a la Xina i a Catalunya hi
trobem exemples ben clars. Al context cultural xinès, Beltrán
Antolín i Sáiz López (2001: 62) assenyalen que “el professor
ocupa un lloc important en l’educació dels alumnes, alumnes que
són els fills dels seus veïns i que són confiats a ell perquè en
tregui el màxim profit com a estudiants i, per extensió, com a
persones”. La diferència jeràrquica entre professor i alumne és
molt més marcada a la Xina on, en general, el sistema educatiu es
caracteritza per una major rigidesa i exigència vers els alumnes.
Això fa que els pares tinguin unes expectatives força diferents
respecte l’educació i el mestre que la realitat amb què es troben
quan arriben aquí. La informant 7 en dóna més exemples en aquest
fragment:
[INF7,
39:63, intèrpret d'origen xinès]
“Sí,
a ver... es que ahora no me sale ningún caso... Por ejemplo, para
nosotros, eso de... es muy común –en los pueblos, se nota más,
¿no?, que tú vienes, y entonces, los padres, cuando los niños
están en la escuela, parece que toda la responsabilidad es de las
escuelas. Entonces a veces, hay como un... o sea, se conocen muy
bien, ¿no?, el profesor y los padres, entonces hay padres que piden
–yo qué sé– número de móvil, a los profesores, para así
poder llamar y preguntar a cualquier hora. Entonces algunos
profesores no saben eso y se ve que lo han hecho, que alguna vez que
han venido a las escuelas y les dicen eso, a ver si les pueden dar el
número de teléfono para poderlos llamar. Y entonces los profesores
lo ven como muy... eso, ¿no? Entonces, pues ahí le explicas que en
China, hay esta costumbre, ¿no?, de los pueblos, que hay a veces que
los profesores van a casa de los alumnos, a visitar a los padres, que
es más bien familiar. [...]
El
otro caso es que echan la culpa a los profesores. Echan la culpa al
sistema educativo español, porque nosotros estamos muy acostumbrados
a un sistema de profesores muy estrictos, que los profesores se
preocupan y están como muy encima de los alumnos. Pero aquí es
diferente, aquí están en una clase con muchos alumnos, a parte de
que un profesor no puede ir detrás de todos. Y entonces los padres
se quejan de los profesores y me dicen que no les ponen deberes, y no
es cierto, porque los profesores sí que es cierto, si hay gente que
tiene problemas del idioma le ponen menos deberes, pero hay muchos
alumnos que ni con esa pequeña cantidad de deberes no los hacen.
Entonces no es el problema del profesor, ¿no? Eso ha pasado en
muchas entrevistas. Lo único que piden los padres es que pongan más
deberes, y... los deberes no creo que puedan... por poner más
deberes no creo que vayan a solucionar los problemas, porque en estos
momentos muchos jóvenes han perdido el interés, han perdido la
motivación, ¿no?, por los estudios. Y cuando ya has perdido el
interés, por mucha cosa que hagas... no sé, ya no le van a entrar.
Yo creo que con los padres se tiene que trabajar mucho, porque aún
no lo
ven, aún no se dan cuenta de que hay un cambio, de que el sistema
educativo es diferente, los padres tienen la idea de que si a los
niños les van mal los estudios es porque aquí el sistema educativo
es como mucho más... no sé, blando no se dice, ¿verdad? [...]
Exacto,
blando, que no es estricto. Porque siempre me dicen: «Es que mi niño
¡sólo viene aquí a jugar!», ¿no? «En casa me cuenta que cuando
está en clase sólo se pone a dibujar, a jugar juegos...» Y
entonces les tienes que explicar que aquí hay otra manera de educar,
que a través de los juegos les intentas motivar. Un idioma no se
aprende simplemente de leer, escuchar... tiene que hablar también. Y
muchos padres, cuando les dices eso, no lo acaban de ver muy claro.”
Aquesta
explicació reflecteix molt bé algunes de les qüestions que sovint
requereixen una mediació per part de l’intèrpret o mediador.
D’una banda, als pares els costa entendre un sistema educatiu on el
mestre no fa un seguiment tan proper dels alumnes, on hi ha una
quantitat molt inferior de deures i on els alumnes aprenen “jugant”.
De l’altra, als mestres segurament els deu sobtar la insistència
dels pares en els deures o el fet que els demanin el número de
telèfon. L’informant 12 també comenta aquestes diferències entre
sistemes educatius:
[INF12,
4:83, intèrpret d'origen xinès]
“O
sigui, a la Xina porten un ritme d'estudis diferent d'aquí, sobretot
els nens petits, donen més feina, deures per fer a casa, i exàmens
i tot això. I aquí la metodologia és molt diferent, els nens
gairebé no tenen ni deures, entre cometes, i hi ha pares que no ho
entenen, i demanen, exigeixen a l'escola que posin més deures als
fills.”
La
insistència en el tema dels deures no és casual, sinó que
reflecteix una de les expectatives que tenen els pares vers
l’educació dels fills, en què els deures sovint dividits en fuxi
(复习,
repassar)
i yuxi
(预习,
preparar
matèria nova) són constants i abundants al llarg de tota l’etapa
escolar a la Xina.
(...)
Més...? No dubteu a fer un cop d'ull a la tesi! ;) Aquests fragments són de les pàgines 377-379.
.JPG)
