The spirit catches you and you fall down

No acostumo a fer ressenyes de llibres en aquest bloc i no sé si sabré fer-les tan bé com la Sílvia, l'especialista en aquesta matèria (no us perdeu els seus blocs Caràcter xinès i L'illa deserta), però el llibre que tot just vaig acabar ahir mereix unes línies a 沟通 = comunicar.  Es tracta de: The Spirit Catches You and You Fall Down. A Hmong Child, Her American Doctors and the Collision of Two Cultures, d'Anne Fadiman (ed. 2012, Nova York: Farrar, Straus and Giroux).

Vaig rebre aquest llibre amb una il·lusió especial: Claudia Angelelli, una de les investigadores pioneres en l'àmbit de la interpretació als serveis públics, autora de llibres i articles imprescindibles, el va recomanar a una de les meva codirectores, la Marta Arumí, i ella me'l va regalar el dia que vaig llegir la tesi.

El llibre narra una història real a partir de la informació que Anne Fadiman, periodista, va començar a recopilar minuciosament a mitjans dècada dels 80. La protagonista de la història és la Lia Lee, una nena hmong nascuda a Califòrnia que va començar a tenir atacs epilèptics quan només tenia tres mesos. Bé, en realitat aquesta seria la versió que en dóna la medicina occidental. Des del punt de vista de la cultura hmong, a la Lia el que li passava és que un "esperit l'havia presa i això la feia caure al terra" (the spirit catches you and you fall down). Quan la família Lee la va portar a l'hospital, va començar el que sovint s'ha descrit com a "xoc cultural": per als Lee era gairebé impossible entendre les explicacions que els metges els donaven sobre la malaltia de la seva filla i els tractaments a seguir, mentre els metges es desesperaven en veure que els pares no seguien les pautes. A tot això cal afegir-hi que, en moltes ocasions, les visites es feien sense intèrprets i sense mediadors interculturals i que, per tant, els metges anaven totalment a les palpentes. En paraules d'un dels metges entrevistats per Fadiman (2012:25) havien de fer "medicina veterinària", és a dir, diagnosticar i tractar els pacients sense informació verbal sobre els seus símptomes. 

Fadiman complementa la història de la Lia i de la seva família amb informació sobre la història i la cultura dels hmong. Són especialment colpidors els capítols que parlen de la seva participació forçosa a la guerra de Laos, la posterior repressió i les penúries del seu exili a Tailàndia i, finalment, als Estats Units d'Amèrica. 

Les coses als EUA han canviat molt des que es va escriure aquest llibre i la mateixa autora ho indica al final, en un apèndix de l'edició de 2012. Tot i així, és un llibre que posa de manifest la importància d'una comunicació que no tan sols depèn de la llengua, sinó de tot el bagatge cultural de les persones en contacte. Si les persones que han de seguir un tractament no tenen la mateixa concepció del temps que nosaltres i simplement s'orienten per la posició del sol, de poc servirà que se'ls anoti en un paper que a les 8 del matí han de prendre tal medicament i que cada sis hores l'han de repetir. Aquest és només un dels exemples en què veiem que les barreres comunicatives van molt més enllà de la llengua. 

En definitva, és un llibre trist (i el més trist és pensar que va ser una història real), però alhora és un llibre molt tendre, sobretot quan es descriu l'estima que els pares senten per la Lia. És un llibre que ens apropa a una cultura molt diferent de la nostra i que, només per això, ja ens presenta el repte de superar la tendència a l'etnocentrisme que a vegades i, de manera inconscient, podem tenir. Hi ha hagut moments en què jo mateixa m'he adonat que no podia evitar "criticar" interiorment la cultura hmong (per exemple, quan veia que els pares anaven a la seva i que no feien cas al que els metges recomanaven), però justament aquest crec que és un dels objectius de l'autora: fer-nos reflexionar i fer-nos veure que tots tenim el nostre sistema de valors i que sovint és difícil acceptar els dels altres si no els coneixem prou.

I ara sí, l'últim apunt. He decidit mantenir el nom de l'ètnia com a hmong, igual que fa l'autora al llarg del llibre, perquè és el nom que ells mateixos prefereixen. En xinès són els miao (苗). Curiosament, al 2011 vaig visitar Xijiang (西江) un poble hmong a Guizhou, el sud de la Xina. Desconec si els hmong que encara viuen a la Xina han continuat mantenint els mateixos costums i les mateixes tradicions que els que van emigrar a Laos i posteriorment a Tailàndia i als EUA. En tot cas, segurament si ara hi tornés els veuria amb uns ulls molt diferents... 

Xijiang, Guizhou. Arxiu propi (febrer de 2011)

Xijiang, Guizhou. Arxiu propi (febrer de 2011)

el debat sobre la interpretació judicial

Aquesta última setmana ha resorgit el tema sempre candent de la interpretació judicial, arran de les VIII Jornades de Traducció Jurídica celebrades a Catelló la setmana passada. No entraré en detalls sobre els motius de la controvèrsia en aquesta última ocasió, ja que els podeu trobar al bloc de la xarxa Comunica, al comunicat emès per MIRAS i a dues entrades del bloc de Carmen Cedillo (¿Investigación en TISP?: El grupo MIRAS i El debate sigue abierto: ¿particpas en él?). 

De fet, aquí ja havíem dedicat una de les primeres entrades (La interpretació judicial a Espanya) a aquest tema i ja havíem plantejat algunes de les reivindicacions que des del món acadèmic s'estan fent. Ara és el moment de tornar-hi a pensar i més quan veiem que les coses no milloren i que a la premsa continuen publicant-se titulars com aquest: "Un francés pasa tres meses en prisión al confundirlo con un ladrón", un cas en què bona part dels problemes van derivar de la manca d'interpretació en les primeres declaracions del pressumpte culpable. 

En tot aquest debat, però, pot ser interessant subratllar que la crítica a l'externalització de la interpretació judicial és, en realitat, una crítica a la manca de regulació i a la precarització d'un servei tan important per poder garantir el dret a un judici just i equitatiu a tota persona. El gran problema que patim ara és que en el moment de seleccionar les empreses adjudicatàries per a la prestació de la TISP no s'ha posat la QUALITAT en primer lloc, sinó que s'han prioritzat qüestions com la quantitat (de llengües, d'hores de servei, etc.) o el preu. A l'informe de Linguamón (2010) podeu trobar més informació sobre aquests criteris que, de fet, queden prou definitis a l'esquema següent, que aquests últims dies circula força a les xarxes socials i als blocs.  

Tots estem d'acord que la formació és la via cap a la qualitat. Tanmateix, la formació també suposa un esforç, una dedicació i una inversió de temps i de diners i, per això, més enllà de formar-nos "por amor al arte", necessitem motivacions externes que ens facin pensar que valdrà la pena formar-nos. Aquestes motivacions (inexistents en el context espanyol i català actuals) podrien ser:

1) Una acreditació que regulés l'accés a la professió (us recomano l'entrada sobre acreditació en aquest mateix bloc )

2) L'exigència des de les empreses del requisit de la formació

3) L'esperança que les millores a nivell personal puguin retornar-nos en forma d'estabilitat laboral o d'un increment retributiu (utopia?)

Quan aquestes condicions fallen, només ens queda confiar en l'ètica professional dels intèrprets i en les seves ganes de fer bé les coses, però amb això no n'hi ha prou. Cal seguir lluitant per fer entendre que només s'aconseguirà fer justícia de debò amb intèrprets ben formats i qualificats que garanteixin el respecte dels drets de totes les persones implicades en un judici. I, amb el model actual, no anem pel bon camí.

En aquest bloc sovint hem citat exemples d'altres països i, un cop més, sembla que als Estats Units ja van força més endavant en aquest tema. Us deixo algunes lectures que poden ajudar a reforçar els arguments a favor de la lluita per a la regulació de l'accés a la interpretació judicial. A banda de la tesi doctoral de Juan Miguel Ortega Herráez, que ja vaig proposar fa uns mesos (Análisis de la práctica de la interpretación judicial en España: el intérprete frente a su papel profesional), personalment trobo molt interessants les contribucions de Holly Mikkelson i de Sandra Hale. Mikkelson, d'una banda, proposa uns marcs teòrics i unes reflexions molt profundes sobre l'evolució de les pràctiques de la interpretació judicial, realment pertinents després de la nostra reflexió d'avui. Hale, de l'altra, entra en detalls molt més específics i en qüestions molt més lingüístiques relacionades amb la pràctica de la interpretació. El denominador comú? L'èmfasi en la formació.

• Mikkelson, Holly: Court Interpreting at a Crossroads.
• Mikkelson, Holly: The professionalization of Community Interpreting
• Més articles de Holly Mikkelson: http://www.acebo.com/papers/pmenu.htm

• Hale, Sandra (1999) Interpreters' treatment of discourse markers in courtroom questions. A: Forensic Linguistics, vol. 6, n. 1, p.1350-1771.
• Hale, Sandra (2001) How are Courtroom Questions Interpreted? An analysis of Spanish Interpreters' Practices. Ian Mason (ed.) Triadic Exchanges. Studies in Dialogue Interpreteing. Manchester: St. Jerome, p. 21-50. 
• Hale, Sandra (2002) How faithfully do Court Interpreters Render the Style of Non English Speaking Witness' Testimony? A Data-Based Study of Spanish-English Bilingual Proceedings. A: Discours Studies, vol. 4, n. 1, p. 25-47. 
• Hale, Sandra (2004). The Discourse of Court Interpreting. Amsterdam; Philadelphia: John Benjamins.
• Hale, Sandra (2007). The challenges of Court Interpreting. Intricacies, responsibilities and ramificiations. AltLawJI, vol. 30.
• Hale, Sandra (2008). Working with interpreters in courts and tribunals. AIJA Conference,12-14 de març de 2008, Freemantle, WA.  

De fet, aquestes referències són només un tastet de la recerca tan àmplia que s'ha fet en la interpretació judicial. Si algú hi està interessat, que m'escrigui i li passaré més articles sobre aquest tema. De moment, us animo a llegir el manifest de la pàgina de Comunica i a deixar-hi els vostres comentaris si creieu que val la pena aquesta iniciativa: 

MOVÍLIZATE EN CONTRA DE LA EXTERNALIZACIÓN DE LOS SERVICIOS DE TRADUCCIÓN E INTERPRETACIÓN EN LOS JUZGADOS Y POLICÍA

III Jornada sobre traducció i interpretació als serveis públics a Catalunya

Regulació professional; qüestió social

Ahir el grup MIRAS va celebrar la III Jornada sobre TISP a Catalunya, aquest any sota el títol de "Regulació professional; qüestió social". Primer de tot, aprofito el bloc per felicitar a Sofía García-Beyaert i a Liudmila Onos, les organitzadores, perquè la jornada va estar molt i molt bé! Com que a mitjà termini es penjaran els vídeos de la jornada a la web de MIRAS, igual com ja es va fer a la II Jornada, avui només faré un petit resum de coses que es van dir ahir i que em sembla que val la pena reprendre a tall de reflexió.

Després de les paraules de benvinguda de Marta Arumí, investigadora principal de MIRAS; Albert Branchadell, vicedegà de la Facultat de Traducció i Interpretació; Marisa Presas, directora del Departament de Traducció i d'Interpretació, i de la mateixa Sofía García-Beyaert, la primera ponència va ser la de Liudmila Onos, que va presentar un breu resum dels sistemes d'acreditació en sis països (Austràlia, Canadà, Estats Units d'Amèrica, Regne Unit, Suècia i Suïssa). Aquesta primera presentació ens va servir per veure que ja hi ha molts models existents i diferents tipus d'acreditació: mitjançant un examen, mitjançant cursos, segons l'experiència, acreditacions diferents segons el nivell de competència... En alguns països, l'acreditació s'ha de renovar després d'un cert període d'anys, la qual cosa pot ser comprensible si tenim en compte que les llengües també es rovellen, sobretot si es deixen de fer servir habitualment. De fet, em sembla que els traductors i intèrprets de xinès en som molt conscients, d'això... La presentació de la Liudmila va acabar amb una sèrie de preguntes molt pertinents: quin sistema d'acreditació volem a Catalunya? qui l'hauria d'oferir? com s'hi hauria d'accedir? hauria de ser renovable? diferents acreditacions per diferents àmbits? Ja veieu que no és una qüestió fàcil de decidir...

La segona presentació va ser la de Marjory Bancroft, directora de Cross-Cultural Communications, una agència de formació d'intèrprets comunitaris als EUA. Ens va explicar la situació dels sistemes d'acreditació als EUA i la seva lluita constant perquè es respectin uns mínims i es pugui arribar a millorar la situació. De fet, em sembla que a tots ens va sorprendre que per accedir a l'acreditació per a la interpretació sanitària només es demana un curs de...40 hores! Quaranta hores són poquíssimes i tal com Marjory va dir, a la pràctica no donen per gaire. La seva ponència ens va fer adonar que la situació als EUA no és tan idílica com pensàvem i que aconseguir que es reconegui una acreditació no sempre és sinònim d'aconseguir que s'exigeixi per treballar en l'àmbit i que, com sempre s'ha dit, cal una cooperació molt estreta entre tots els agents implicats en aquest procés. 

Després de la pausa, hi va haver una taula rodona amb cinc participants de perfils força diferents: Daniel Castaño, cap del servei de coordinació dels programes judicials; Marjory Bancroft; Fatima Ahmed, portaveu d'IBN Batuta; Òscar Rebollo, sociòleg i membre de l'IGOP (Institut de Governació i Obres Públiques) i Anna Gil-Bardají, membre de MIRAS i coordinadora del I Curs d'especialització en interpretació als serveis públics. A la taula es van debatre diferents qüestions i no tan sols els participants de la taula van exposar el seu punt de vista, sinó que el paper dels assistents també va ser molt important en aquest intercanvi d'idees. Conscient que corro el risc de fer una entrada excessivament llarga, m'agradaria fer només una pinzellada de la reflexió que Òscar Rebollo, com a sociòleg i persona externa al món de la TISP, ens va fer: què volem amb l'acreditació? Hi hauria tres dimensions que poden justificar la lluita o la defensa d'un sistema d'acreditació: 

- la dimensió professional: si pensem que l'acreditació ha de servir per millorar la qualitat del servei prestat;

- la dimensió corporativa: per regular l'accés a la professió i per tal d'evitar intrusisme laboral;

- la dimensió socio-política: si pensem que l'acreditació hauria de servir, en primera instància, per millorar el model de societat en què vivim, com vinculem els recursos i les necessitat. En aquesta dimensió, defensar l'acreditació hauria de ser sinònim de defensar un model de societat on realment hi hagi un major respecte dels drets de totes les persones que la componen. 

De fet, totes les dimensions recolzen la creació d'un sistema d'acreditació des de diferents arguments, però val la pena fer l'exercici de veure-les des de fora i tenir clar quin hauria de ser realment l'objectiu de la professionalització i reconeixement de la TISP. 

D'entre els comentaris dels assistents, es va plantejar la qüestió de si l'acreditació i la creació de col·legis és realment la panacea en aquesta entramat o si, per contra, la voluntat de millorar ha de venir de la pròpia consciència dels individus, un comentari que ens va portar a parlar del paper de les associacions professionals en aquest procés i de com poden influir-hi. 

La jornada va acabar amb el lliurament de diplomes als participants del I Curs d'especialització en ISP i amb un refrigeri per celebrar-ho. Ja veieu que va ser una tarda molt completa i profitosa i em sembla que tots vam tornar a casa amb algunes de les preguntes plantejades ballant-nos pel cap. 

Interpreting Asia, interpreting Europe

Acabo de descobrir la sèrie de vídeos "Interpreting Asia, interpreting Europe", en què, d'una manera molt didàctica, s'ensenyen els principis bàsics de la interpretació d'enllaç. Tot i que a la versió disponible online els interlocutors asiàtics parlen en vietnamita, en realitat aquests vídeos formen part del projecte Asialink, finançat per la Unió Europea i dut a terme conjuntament per la Hanoi University of Foreign Studies, la Universitat de Westminster, la Universitat de Dublin i la Universitat de Xiamen. Per a més informació sobre el projecte, consulteu la nota de premsa del Partit Comunista de Vietnam: aquí. Els vídeos, tot i parlar de la interpretació d'enllaç a nivell general (no s'entra en l'àmbit específic dels serveis públics), són molt interessants des del punt de vista de la formació. Cobreixen els temes següents: el rol de l'intèrpret, parlar en públic, concentració i memòria, la presa de notes, estratègies, sensibilitat cultural i professionalitat. 

Us en deixo la primera lliçó aquí:

TISP i noves tecnologies

A la TISP, una de les primeres modalitats d'interpretació que han existit en la història de la humanitat (més coneguda anteriorment amb el nom d'interpretació d'enllaç) també hi arriben les noves tecnologies. Avui en resumim alguns exemples:

• Interpretació telefònica. A Catalunya, sembla que l'àmbit sanitari va ser el pioner en aquest aspecte, gràcies al servei Salut Respon. Actualment, a l'àmbit educatiu també s'empra, mitjançant l'empresa privada Interpret Solutions. En aquest vídeo corporatiu de l'empresa s'hi explica com funciona el servei. 

• Interpretació via mòbil. La rèplica amb telefonia mòbil de la solució anterior també comença a estendre's per l'Estat espanyol i sembla anar-se convertint en un mitjà especialment útil en àmbits com el policial, sobretot si tenim present que es pot emprar en qualsevol lloc i no només a llocs on hi hagi línia telefònica. Al vídeo corporatiu de DUALIA, empresa pionera en aquest servei, s'hi presenten diferents exemples. 

• iPod touch i interpretació sanitària: al bloc Bootheando, Clara Guelbenzu ja parlava al 2010 d'aquesta pràctica innovadora als hospitals dels Estats Units d'Amèrica, on els metges podien contactar els intèrprets directament mitjançant l'iPod touch. 

• UniversalDoctor: una altra opció que arriba de la mà d'un metge de família català, Jordi Serrano. L'objectiu d'aquesta aplicació informàtica és facilitar la comunicació oral entre metge i pacient, a partir d'una sèries de preguntes i respostes traduïdes a les llengües d'ambdós. També hi ha una versió per a mòbils.  

• Multimetgekit: una solució semblant a l'anterior, nascuda de la col·laboració de quatre entitats, entre les quals hi ha Punt d'Intercanvi. Tot i així, la web de l'aplicació no funciona i no sabem si finalment s'ha posat en pràctica als hospitals. 

• Avidicus - Videoconferences and remote interpreting. Projecte europeu que ha avaluat el potencial d'aplicació de les noves tecnologies i, concretament, de la interpretació remota i per videoconferència a l'àmbit de la justícia. D'entre els avantatges d'aquest tipus d'iniciatives en destaquem dues: 1) l'intèrpret no s'ha de desplaçar al lloc del judici; 2) l'intèrpret pot preservar perfectament l'anonimat. 

Continuaré actualitzant aquesta llista en futures entrades... :)