Nou article a la revista Language and Intercultural Communication

Tot i que fa un parell de mesos vaig escriure sobre les dificultats de publicar en revistes acadèmiques, cal dir que com en tot, el més important és persistir. És una mica com el procés de sembrar, des que plantes la llavors fins que reculls el fruits cal tenir paciència i cal estar atents, però quan arriba el moment de la collita, quina il·lusió!

Avui m'acaben de publicar un article relacionat amb la meva tesi a la revista Language and Intercultural Communication. Aquest cop hi presento la triangulació de les dades de les diferents entrevistes i enquestes que vaig fer (a intèrprets i mediadors interculturals de xinès, a coordinadors de serveis d'interpretació i de mediació intercultural i a usuaris xinesos) amb l'objectiu de traçar les especificitats d'interpretar als serveis públics amb el col·lectiu xinès que viu a Catalunya. Hi parlo de la presència del català en aquest tipus d'interaccions mediades, de les dificultats que poden presentar les diferents variants del xinès, de la necessitat de mediació intercultural en certs casos i de la qüestió de la confiança en un col·lectiu que sovint es descriu com a "tancat" (tot i que jo sempre he discrepat d'aquesta opinió). Aquí us en copio el resum en anglès (l'article és en anglès) i, en tot cas, si a algú li fa gràcia llegir-se'l i no podeu descarregar-lo des de la web, demaneu-me'l amb tota confiança. 

Public service interpreting for Chinese immigrants in Catalonia: 

a study based on intepreters', coordinators' and users' views

Public service interpreting (PSI) for the Chinese is a reality in many European states. However, research on the specificities of interpreting for this community is rather scarce. I therefore conducted a study to shed light on this topic, focusing on PSI for the Chinese in Catalonia, a region where this service began only relatively recently. This paper discusses the results of the research. The research was conducted using a mixed method. Qualitative interviews were held with interpreters and mediators who work with Chinese people and with coordinators of PSI and intercultural mediation, while quantitative questionnaires were distributed among Chinese users of public services. The three sets of data were analysed independently, and triangulation was used to validate the results and to compare and contrast the information collected from each sample of informants. This article presents the triangulation and elucidates some specificities and challenges of PSI for the Chinese, namely, Chinese linguistic diversity, mediating between cultures and gaining users' trust. The discussion and conclusions stress the importance of including specific strategies to face these challenges in training and education, while also underlining the critical role of coordinators in the professionalisation of PSI.

Nou article a la revista Lengua y Migración

Ja ha sortit el número 6 de la revista Lengua y Migración amb un article que vaig escriure a partir de la recerca per a la meva tesi relacionat amb la percepció dels usuaris xinesos pel que fa a la comunicació als serveis públics a Catalunya. De fet, aquest article també està molt relacionat amb la presentació que vaig fer al FEIAP el passat febrer i que vaig compartir aquí al blog. Tal com ja explicava en un escrit anterior, publicar sol ser difícil i, per això, veure un article publicat és sempre una alegria :) 

Us deixo amb el resum de l'article, aquest cop publicat de moment només en paper, però si a algú li fa gràcia llegir-se'l sencer, sisplau, digueu-m'ho i us n'enviaré una còpia electrònica ;)

Actitudes y percepciones del colectivo chino en cuanto a la comunicación en los servicios públicos: ejemplos del contexto catalán 

RESUMEN  

El desconocimiento de las lenguas oficiales es uno de los mayores obstáculos en el acceso a los servicios públicos por parte de los inmigrantes extranjeros. El presente artículo se centra en el caso del colectivo chino en Cataluña y pretende analizar sus percepciones y experiencias en cuanto a la comunicación en los servicios públicos. Para ello, se ha escogido un método cuantitativo basado en cuestionarios distribuidos a usuarios chinos de los servicios públicos. El análisis estadístico de estos datos revela la realidad de las barreras lingüísticas en los servicios públicos, las soluciones ad hoc empleadas para superar dichas barreras y las expectativas de los usuarios con respecto a la interpretación en los servicios públicos y la mediación intercultural. En las conclusiones se reflexiona sobre el impacto positivo que podrían –y deberían– tener soluciones como la interpretación en los servicios públicos en el empoderamiento de los colectivos inmigrados.

Palabras claves: barreras lingüísticas, inmigración china, interpretación en los
servicios públicos, mediación intercultural, empoderamiento.

The spirit catches you and you fall down

No acostumo a fer ressenyes de llibres en aquest bloc i no sé si sabré fer-les tan bé com la Sílvia, l'especialista en aquesta matèria (no us perdeu els seus blocs Caràcter xinès i L'illa deserta), però el llibre que tot just vaig acabar ahir mereix unes línies a 沟通 = comunicar.  Es tracta de: The Spirit Catches You and You Fall Down. A Hmong Child, Her American Doctors and the Collision of Two Cultures, d'Anne Fadiman (ed. 2012, Nova York: Farrar, Straus and Giroux).

Vaig rebre aquest llibre amb una il·lusió especial: Claudia Angelelli, una de les investigadores pioneres en l'àmbit de la interpretació als serveis públics, autora de llibres i articles imprescindibles, el va recomanar a una de les meva codirectores, la Marta Arumí, i ella me'l va regalar el dia que vaig llegir la tesi.

El llibre narra una història real a partir de la informació que Anne Fadiman, periodista, va començar a recopilar minuciosament a mitjans dècada dels 80. La protagonista de la història és la Lia Lee, una nena hmong nascuda a Califòrnia que va començar a tenir atacs epilèptics quan només tenia tres mesos. Bé, en realitat aquesta seria la versió que en dóna la medicina occidental. Des del punt de vista de la cultura hmong, a la Lia el que li passava és que un "esperit l'havia presa i això la feia caure al terra" (the spirit catches you and you fall down). Quan la família Lee la va portar a l'hospital, va començar el que sovint s'ha descrit com a "xoc cultural": per als Lee era gairebé impossible entendre les explicacions que els metges els donaven sobre la malaltia de la seva filla i els tractaments a seguir, mentre els metges es desesperaven en veure que els pares no seguien les pautes. A tot això cal afegir-hi que, en moltes ocasions, les visites es feien sense intèrprets i sense mediadors interculturals i que, per tant, els metges anaven totalment a les palpentes. En paraules d'un dels metges entrevistats per Fadiman (2012:25) havien de fer "medicina veterinària", és a dir, diagnosticar i tractar els pacients sense informació verbal sobre els seus símptomes. 

Fadiman complementa la història de la Lia i de la seva família amb informació sobre la història i la cultura dels hmong. Són especialment colpidors els capítols que parlen de la seva participació forçosa a la guerra de Laos, la posterior repressió i les penúries del seu exili a Tailàndia i, finalment, als Estats Units d'Amèrica. 

Les coses als EUA han canviat molt des que es va escriure aquest llibre i la mateixa autora ho indica al final, en un apèndix de l'edició de 2012. Tot i així, és un llibre que posa de manifest la importància d'una comunicació que no tan sols depèn de la llengua, sinó de tot el bagatge cultural de les persones en contacte. Si les persones que han de seguir un tractament no tenen la mateixa concepció del temps que nosaltres i simplement s'orienten per la posició del sol, de poc servirà que se'ls anoti en un paper que a les 8 del matí han de prendre tal medicament i que cada sis hores l'han de repetir. Aquest és només un dels exemples en què veiem que les barreres comunicatives van molt més enllà de la llengua. 

En definitva, és un llibre trist (i el més trist és pensar que va ser una història real), però alhora és un llibre molt tendre, sobretot quan es descriu l'estima que els pares senten per la Lia. És un llibre que ens apropa a una cultura molt diferent de la nostra i que, només per això, ja ens presenta el repte de superar la tendència a l'etnocentrisme que a vegades i, de manera inconscient, podem tenir. Hi ha hagut moments en què jo mateixa m'he adonat que no podia evitar "criticar" interiorment la cultura hmong (per exemple, quan veia que els pares anaven a la seva i que no feien cas al que els metges recomanaven), però justament aquest crec que és un dels objectius de l'autora: fer-nos reflexionar i fer-nos veure que tots tenim el nostre sistema de valors i que sovint és difícil acceptar els dels altres si no els coneixem prou.

I ara sí, l'últim apunt. He decidit mantenir el nom de l'ètnia com a hmong, igual que fa l'autora al llarg del llibre, perquè és el nom que ells mateixos prefereixen. En xinès són els miao (苗). Curiosament, al 2011 vaig visitar Xijiang (西江) un poble hmong a Guizhou, el sud de la Xina. Desconec si els hmong que encara viuen a la Xina han continuat mantenint els mateixos costums i les mateixes tradicions que els que van emigrar a Laos i posteriorment a Tailàndia i als EUA. En tot cas, segurament si ara hi tornés els veuria amb uns ulls molt diferents... 

Xijiang, Guizhou. Arxiu propi (febrer de 2011)

Xijiang, Guizhou. Arxiu propi (febrer de 2011)

riure, somriure, mirades i gestos (llenguatge no verbal II)

En aquest escrit d'avui (el primer de l'any!), reprendré un tema que ja ha anat apareixent en d'altres entrades en aquest bloc: el llenguatge no verbal amb el col·lectiu xinès. A "Llenguatge no verbal (I) - el somriure 赔笑 vs. 微笑" vaig introduir aquest tema des d'un punt de vista més teòric; mentre que al setembre vaig compartir una presentació que vaig fer a l'EACS, "Coping with non-verbal communication in public service interpreting with Chinese immigrants", entre d'altres entrades. Avui m'hi endinso a partir de les classes al màster d'Alcalá de Henares, amb un grup d'alumnes xinesos. 

En una de les classes, vam parlar del llenguatge no verbal, de similituds i diferències en aquests patrons comunicatius i de com poden afectar aquestes qüestions a la comunicació intercultural mediada i, per tant, a les funcions de l'intèrpret com a pont perquè aquesta comunicació sigui efectiva. 

Vam començar reflexionant sobre la importància del llenguatge no verbal en la comunicació cara a cara i ho vam fer mirant dos vídeos relacionats amb la interpretació mèdica. Tanmateix, els vam mirar sense so. Només a partir de l'input visual, els alumnes es van adonar que tenien molta més informació que no es pensaven: de seguida van identificar qui era qui (el metge, la pacient i l'intèrpret en cada cas); van distingir la intèrpret no professional de l'intèrpret professional (perquè aquest segon prenia notes, es va asseure formant un triangle amb els interlocutors primaris i es limitava clarament a interpretar a l'un i a l'altre, de manera que el flux comunicatiu es mantenia en tot moment) i van intuir que la intèrpret no professional segurament era una familiar o amiga de la pacient (per la manera com es relacionaven). També van deduir que la pacient patia algun problema respiratori, perquè tossia en més d'un moment durant l'entrevista. (Vaig extreure aquests vídeos de: Baigorri, Jesús et al (2006). Materiales didácticos para la enseñanza de la interpretación en el ámbito social (Alemán, francés, inglés, italiano y español). Universidad de Salamanca).

Aquesta activitat em va servir per introduir la teoria de Birdwhistell (1970), segons la qual, amb el llenguatge no verbal transmetem entre el 60% i el 70% de la informació en una interacció cara a cara. A partir d'aquí, ens vam posar a parlar d'elements concrets molt estudiats en el llenguatge no verbal xinès: el riure o somriure, la mirada i determinats gestos. 

Pel que fa al riure o somriure, pràcticament tots els estudiants van estar d'acord que pot tenir significats diferents en la cultura xinesa i que, certament, pot aparèixer en moments de tensió o de vergonya amb la funció de suavitzar la situació. En aquest sentit, es corroboren les teories que parlen del somriure compensatori (per exemple, Sales Salvador 2003; Sun 2010). 

En canvi, en parlar de la mirada, hi van haver més discrepàncies. De fet, en la recerca prèvia també hi ha diferents teories sobre el contacte visual en una interacció comunicativa:

- Bi (1998) i Sales Salvador (2003) comenten que, per mostrar respecte, els xinesos tendeixen a no mirar els ulls. Als vídeos informatius de Fasten Seatbelts es comenta que és especialment important evitar la mirada directa a persones d'estatus superior o a persones més grans (en edat).

- Yang (2007), en canvi, parla del contacte visual (注视, zhushi), com a element que ajuda a establir una conversa amb l'interlocutor i a mantenir-la; una mica com passa en el nostre cas. 

Per tant, veiem que diferents autors atorguen significats molt diferents (gairebé oposats), al contacte visual o a l'absència d'aquest contacte. Entre els alumnes, les opinions també eren diverses, però recordo molt bé que una alumna taiwanesa em comentava que a casa seva li havien ensenyat que no mirar als ulls en una conversa era una falta de respecte vers l'interlocutor. 

En canvi, alguns dels testimonis que vaig recollir a la meva tesi semblen reforçar la primera teoria, segons la qual, evitar la mirada és senyal de respecte. Un cop més, podríem atribuir aquestes divergències a les diferències internes dins de la cultura xinesa i, possiblement a les diferències entre persones d'origen rural (on predomina la cultura més tradicional) i persones d'origen urbà (on s'han rebut moltes més influències exteriors). Per exemple, al fotograma següent, extret del tercer capítol de la sèrie 奋斗 (Fendou, Struggle), observem una noia mirant directament als ulls a un home desconegut, més gran que ella i d'un estatus superior. 奋斗(Fendou) és una sèrie que es va emetre al 2007 a la Xina i que tracta dels problemes d'un grup de joves a Beijing.  

Fotograma de la sèrie 奋斗 (Fendou, Struggle)

 

D'altra banda, en aquest altre fotograma, de la pel·lícula 爱情麻辣烫 (Aiqing Mala Tang, Spicy Love Soup), del 1997, trobem un exemple de l'elusió del contacte visual: un fill evita mirar als ulls del pare que li està donant una mala notícia.

Fotograma de la pel·lícula 爱情麻辣烫 (Aiqing Mala Tang, Spicy Love Soup)

En aquest segon exemple, un factor a tenir en compte és, sens dubte, que el pare està donant males notícies al fill. Amb tot, la qüestió del contacte visual o de l'absència d'aquest contacte és un tema que certament valdria la pena explorar més en detall... Algú s'hi anima? ;)

A classe també vam parlar de gestos ritualitzats i aquí sí que no va haver-hi gaire discrepància: vam parlar dels números amb les mans, de gestos relacionats amb els negocis (per exemple, quan es dóna la targeta de visita amb les dues mans), amb els àpats (per exemple, que és de mala educació clavar els bastonets al bol d'arròs) o amb la demostració de l'afecte (per exemple, que en la cultura xinesa no se solen fer abraçades ni petons en públic).

Finalment, també vam parlar del parallenguatge, és a dir, de la informació que transmet la nostra veu (to de veu, entonació, velocitat, pauses, etc.) quan parlem. Tanmateix, guardo aquest tema per fer-ne una entrada específica més endavant. 

De moment, acabo amb la presentació que vaig fer servir a la classe d'Alcalá (amb més exemples i imatges) i amb les referències d'aquesta primera entrada. Com sempre, comentaris i experiències pròpies seran ben rebuts!

Lenguaje no verbal en la comunicación intercultural from mireiavu

Referències:

Bi, Jiwang [毕继万] (1998). Kuawenhua Fei-yuyan Jiaoji [跨文化非语言交际]. Beijing: Waiyu
Jiaoxue yu Yanjiu Chubanshe [外语教学与研究出版社].

Birdwhistell, Ray (1970). Kinesics and context: Essays on body motion communication.
Philadelphia: University of Pennsylvania.

Sales Salvador, Dora (2003). Interacción comunicativa intercultural con inmigrantes procedentes de la cultura china. Grup Crit (ed.) Claves para la comunicación intercultural. Castelló: Universitat Jaume I.

Sun, Kayen (2010). Deciphering the Chinese smile: the importance of facial expressions in Linguistic Communication. Cross-sections, volume VI, p.105-120.

Yang, Ping (2007). Nonverbal affiliative phenomena in Mandarin Chinese conversation. A: Journal of Intercultural Communication, vol. 15. 

- Més vídeos sobre llenguatge no verbal (en general) a la web Fasten seatbelts. 

- 爱情麻辣烫 [Aiqing Mala Tang, Spicy Love Soup] (1997). Director: Zhang Yang (张杨).
- 奋斗 [Fendou, Struggle] (2007). Directors: Zhao Baogang (赵宝刚) i Wang Ying (王迎).

*PD: Bon any nou a tothom! 新年快乐！

Mianzi (面子), lian (脸) i la comunicació intercultural

Després de dos mesos molt intensos, per fi trobo una estona per al bloc! Aquest trimestre he tingut l'oportunitat d'endinsar-me en l'ensenyament de la interpretació als serveis públics en diferents màsters: al Máster en Comunicación Internacional, Traducción e Interpretación, de la Universitat Pablo de Olavide; al Máster en Comunicación Intercultural, Interpretación y Traducción en los Servicios Públicos, de la Universitat d'Alcalá de Henares; i al Màster en Traducció, Interpretació i Estudis Interculturals de la Universitat Autònoma de Barcelona. Tres màsters amb noms molt semblants, però amb perfils d'estudiants molt diferents. Aquestes classes m'han servit per posar en pràctica algunes qüestions que havia tractat a la tesi i la veritat és que ha estat una experiència boníssima per reflexionar-hi des d'un punt de vista diferent: el del docent que ha d'explicar-les i respondre tot de preguntes i dubtes que potser, altrament, no s'hauria plantejat mai. 

Per això, he decidit reprender algunes d'aquestes qüestions en aquesta i en properes entrades del bloc. Espero tenir temps al proper trimestre perquè no quedin en el tinter!

L'entrada d'avui se centrarà en un tema molt debatut des de l'àmbit acadèmic pel que fa a la comunicació intercultural amb el col·lectiu xinès: mianzi (面子) i lian (脸). Al màster d'Alcalá de Henares em va tocar l'assignatura de "Mediació intercultural" amb dos grups d'estudiants xinesos. Després d'observar els continguts que havien tractat en altres edicions, vaig veure que sovint havien inclòs en aquesta assignatura qüestions relacionades amb la comunicació intercultural i, per això, vaig pensar que era una oportunitat excel·lent de compartir i discutir algunes teories que a la tesi havia esmentat. A més a més, m'interessava molt l'opinió dels estudiants xinesos. 

Primer de tot, però, caldria explicar què són mianzi (面子) i lian (脸). Si els busquem al diccionari, el primer que ens surt és que tots dos volen dir "cara". Tanmateix, totes dues paraules tenen un significat metafòric molt més relacionat amb la dignitat, la reputació o el prestigi d'una persona. Fixem-nos, però, en una definició més acadèmica: segons Hu (1944:45) mianzi fa referència a la "reputació que es guanya a llarg de la vida, gràcies als èxits i a l'ostentació", mentre que lian es refereix a la "confiança que la societat diposita en la integritat del caràcter moral d'algú". 

La vinyeta següent il·lustra força bé la idea de mianzi com a imatge projectada als altres: 

 

Font: http://www.17u.com/blog/article/1507072.html

Tant mianzi com lian es poden perdre (diu mianzi, diu lian), però perdre lian és molt més greu, perquè implica una condemna social o de la persona per un comportament immoral; en canvi, perdre mianzi implica perdre la reputació o el prestigi projectat vers els altres per algun fracàs o algun fet desafortunat (Hu, 1944: 45; citat a Hsu: 2010: 139). D'altra banda, amb les nostres accions també podem donar mianzi als altres (gei mianzi, 给面子), tot i que donar lian ja no és tan habitual. 

Després d'exposar aquesta definició acadèmica em vaig adonar que, entre els joves xinesos d'avui dia, les diferències entre mianzi i lian potser ja no són tan clares. Sobre aquest tema es va genera un debat molt interessant: alguns deien que perdre mianzi és pitjor, mentre que d'altres deien que no, que perdre lian és pitjor. Una de les explicacions que em va agradar més va ser la d'una alumna que em comentava que per a ella, mianzi seria la cara més "superficial", mentre que lian seria la cara més "profunda". Per tant, aquesta alumna estava d'acord que era molt pitjor perdre lian. 

En preguntar-los com es podia perdre mianzi i com es podia perdre lian, tampoc no es posaven gaire d'acord. El que per a alguns podia ser sinònim de perdre mianzi, per a altres era sinònim de perdre lian...  quin embolic! El que em va sorprendre més va ser un dels exemples que em van donar per perdre mianzi: quan algú s'entrebanca i cau davant de molta gent. Em va fer pensar en les caigudes del Rei Juan Carlos... Més exemples: un fill que es porta malament pot fer perdre mianzi o lian als pares, mentre que si treu bones notes, els n'està donant; rebutjar una invitació, una proposta o un oferiment, també pot fer perdre mianzi, igual que no fer un favor que ens demanin. Per això, existeixen tota una sèrie d'estratègies per suavitzar aquest tipus de situacions en què mianzi està en risc: per exemple, estratègies per dir que "no" de manera indirecta, com seria el cas del "ja veurem" (yihou zai shou, 以后再说). La veritat és que mianzi pot condicionar moltes de les estratègies discursives que s'utilitzen en xinès i comprendre-les ens pot ajudar a interactuar efectivament. 

En preguntar als alumnes si creien que en la cultura espanyola hi havia algun fenomen semblant, molts van contestar que sí, que en castellà es diu que tal és un "caradura" o que té "la cara molt dura", quan no té vergonya. Certament és un significat proper al de no tenir mianzi, que també es relaciona amb situacions que poden avergonyir (com caure davant de molta gent). Tanmateix, personalment crec que el rol de mianzi en les nostres societats es podria relacionar més clarament amb el "què dirà la gent" que tan sovint sentíem en boca de les nostres àvies. Fer les coses per compromís també es podria relacionar amb mianzi. A la pel·lícula Volver, de Pedro Almodóvar, hi ha bons exemples d'aquesta preocupació pel que pugui pensar la gent, molt més marcada en pobles petits. La diferència potser seria que a la cultura xinesa, mianzi i lian s'apliquen a moltes més situacions i d'una manera molt més dràstica, mentre que aquí sembla que mica en mica es vagi relaxant aquesta preocupació pel "què diran".

Traslladat a la interpretació als serveis públics, com hi afecten mianzi i lian? 

- En primer lloc, en alguns estudis es parla d'un poc ús dels serveis socials per part dels ciutadans xinesos per por a perdre mianzi davant de la comunitat. Per tant, és molt important reforçar el principi de la confidencialitat en aquest tipus d'interaccions. 

- En segon lloc, mianzi i lian ens poden ajudar a explicar frases com: "és que els xinesos sempre diuen que sí, i potser no t'estan ni entenent". En realitat, aquest assentiment és una manera de no posar la mianzi de ningú en perill i de mostrar acord amb l'altre. En aquest tipus de casos, una mediació durant la sessió (Bancroft i Rubio-Fitzpatrick, 2011), podria ajudar a l'intèrpret a assegurar-se que l'usuari xinès ho està entenent tot i que, per tant, no es tracta del "sí, sí, sí, sí..." automàtic. 

- En l'àmbit escolar, l'èmfasi perquè els fills facin batxillerat i vagin a la universitat també es podria relacionar clarament amb la preocupació pel mianzi, tant dels fills com dels pares. 

En definitiva, ja veieu que és un tema que pot donar molt de si, o sigui que probablement el reprendré més endavant aquí al bloc. De totes maneres, si algú vol aprofundir-hi, a la meva tesi en teniu més informació i bibliografia (sobretot al capítol 1). I, com sempre, preguntes i comentaris seran benvinguts!

Referències:

Bancroft, Marjory; Rubio-Fitzpatrick, Lourdes (2011). The Community Interpreter. Columbia: Culture and Language Press. 

Hsu, Tsai-wen (2010). Aspectos discursivos en la traducción de la correspondencia comercial chino-español: movimientos retóricos y estrategias de cortesía. Tesi doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona.

Hu, Hsien Chin (1944). The Chinese Concepts of "Face". American Anthropologist, vol. 46, n. 1.

10 consells per treballar amb un intèrpret a l'àmbit sanitari

Avui presentem un vídeo creat per l'Escola d'Infermeria de la Universitat de Duke, on s'ofereixen 10 consells per treballar amb un intèrpet a l'àmbit sanitari. Tot i que és un material molt visual, fàcil i entenedor, estem d'acord amb Marjory Bancroft, quan assenyala que potser alguns dels consells que s'hi donen són discutibles (opinió expressada per Bancroft a la newsletter enviada avui, 19 d'abril de 2012). 

Ens interessa sobretot el consell número 4, en què es recomana al metge que estableixi contacte visual amb el pacient. Tanmateix, Bancroft assenyala que en algunes cultures, el contacte visual directe es pot arribar a confondre amb una amenaça i això ens ha fet pensar de seguida en la tendència a evitar mirar als ulls de les persones xineses, que entenen aquest signe de llenguatge no verbal com a mostra de respecte. Aquest és un dels trets de la cultura xinesa que s'ha fet palès en la recerca per a la nostra tesi i, a més a més, sembla que és una característica que posa en dubte la "universalitat" dels consells exposats al vídeo.

*Food for thought

entrevista a ZaiChina

Avui a ZaiChina publiquen una entrevista que la Irene T. Caroggio em va fer fa unes setmanes, l'han titulada: Mireia Vargas: "Los chinos no son cerrados, el único problema que tienen es la comunicación"

 

En ella hi parlo del xinès com a llengua de futur, de la interpretació als serveis públics, de la mediació intercultural i d'algunes anècdotes de la meva experiència com a intèrpret per al Consell Comarcal del Vallès Occidental. Res més adient per a aquest bloc sobre TISP amb el xinès...

Plataforma virtual de recursos sobre TISP

El grup MIRAS estrena una nova pàgina web: la Plataforma virtual de recursos sobre traducció i interpretació als serveis públics. Amb informació sobre immigració, comunicació intercultural, contextos en la TISP (àmbit jurídico-policial; àmbit sociosanitari), aspectes professionals, qüestions ètiques, formació, recerca, notícies i bústia de suggeriments. Inclou algunes referències al xinès.

Guia per a professionals de l'àmbit sanitari

Chinese, a guide for health professionals, elaborat per professionals de la salut a Queensland (Austràlia). Enumera una sèrie de patrons culturals a tenir en compte en tractar amb pacients d'origen xinès.


*A través del portal Salud y Cultura, creat pel grup CRIT, de la Universitat Jaume I de Castelló.