El congrés de ClipFlair

Aprofitant que el curs ja s'ha acabat i que aquests dies tinc una mica més de temps, em vaig apuntar d'oient al congrés de Clipflair: innovation in language learning: multimodal approaches, que s'ha celebrat ahir i avui a la Facultat de Traducció i d'Interpretació de la UAB. M'hi vaig apuntar sabent molt poc què era realment ClipFlair i, més que res, amb el desig d'agafar idees i aprendre noves eines per crear activitats més dinàmiques a l'aula a partir de recursos multimèdia. Ara ja puc dir que el congrés ha complert, amb escreix, les meves expectatives :)

Primer de tot, què és ClipFlair? Sense intentar fer-ne una descripció exhaustiva, perquè això ja ho trobareu a la seva web, només us diré que és una plataforma que permet crear activitats a partir de la subtitulació (caption) i doblatge (revoicing) de clips de vídeos. Ara bé, l'objectiu no és tant crear activitats dirigides exclusivament a traductors i intèrprets (per això ja hi ha eines més específiques, com el Subtitle Workshop, molt emprat en les classes de traducció audiovisual), sinó més aviat a estudiants de llengües estrangeres. El ventall de possibilitats és molt extens i la creativitat dels docents que l'han provat s'ha posat de manifest en les ponències d'aquests dos dies, o sigui que aquí van només alguns dels exemples que he après en les comunicacions que he pogut escoltar:

1.) Subtitulació intralingüística. Per exemple, imaginem que tenim un clip en xinès i demanem als estudiants que el subtitulin en xinès, de manera que els fem practicar tant la comprensió oral com l'expressió escrita, a més de treballar aspectes com el lèxic i segurament expressions col·loquials sovint habituals en el format audiovisual (sèries, pel·lícules, etc.)

2.) Subtitulació interlingüística. Per exemple, imaginem que tenim un clip en xinès i demanem als estudiants que el subtitulin en català. En aquest cas continuen practicant la comprensió oral, però també la competència intercultural i de transferència entre llengües i cultures. Si en comptes de subtitular a la llengua materna subtituléssim a una segona llengua estrangera (a l'anglès, per exemple), estaríem ben bé en un context plurilingüe (d'això ens n'han parlat l'Olga Esteve i la Maria González Davis a la plenària d'avui) i treballaríem la comprensió oral en xinès (a més de lèxic, sintaxi, etc.) i l'expressió escrita en anglès (i, possiblement, també lèxic i sintaxi en una segona llengua estrangera). 

3.) Doblatge intralingüístic. Aquest ha estat un gran descobriment d'avui a la comunicació d'Alicia Sánchez Requena. Explicaré el seu exemple: ella ensenya castellà al Regne Unit i el que va fer va ser preparar un clip de la sèrie Cuéntame qué pasó, amb el qual va fer practicar primer de tot la comprensió oral. Després els estudiants en van rebre el guió i el van preparar (comprensió escrita + treball de lèxic i estructures sintàctiques) i llavors el van doblar amb les seves veus, amb la qual cosa es fa una pràctica boníssima de l'expressió oral en llengua estrangera amb èmfasi sobretot en la fluïdesa i la pronunciació. A més és una activitat molt motivadora, perquè els estudiants treballen amb un registre molt viu de la llengua i, sobretot, súper divertida, perquè al final s'acaben escoltant a si mateixos fent de personatges d'una sèrie ;) Una altra eina interessant per fer aquest tipus d'activitats és el Babelium Project, molt encaminat a la pràctica oral a partir de vídeos -- també val la pena fer-hi un cop d'ull. 

Aquestes són només algunes de les possibilitats de ClipFlair, però a partir d'aquí es pot fer volar la imaginació. Per exemple, Rebeca Walter i Elena Voellmer ens explicaven ahir que elles hi van afegir una activitat extra: els estudiants feien ells mateixos els vídeos en la llengua estrangera i després els doblaven per polir la pronunciació i hi afegien subtítols en una segona llengua estrangera. 

En les ponències del congrés també m'han sorprès gratament algunes de les iniciatives que s'estan duent a terme a l'educació primària i secundària, així com la voluntat d'establir ponts entre recerca universitària i escoles i instituts. Per exemple, avui hem escoltat com funciona la plataforma eTwinning per crear projectes multimèdia amb socis d'altres països europeus. De moment només hi té accés el professorat d'escoles de primària i secundària, però ben aviat estarà a punt una nova versió on també hi podran participar universitats (i col·laborar amb escoles primàries i secundàries). 

En definitiva, que he après molt i que realment, l'únic "inconvenient" d'aquestes eines, és que cal disposar d'una aula 2.0 amb ordinadors, bona connexió a internet, micròfons i auriculars. Realment és l'únic inconvenient, perquè la resta només és qüestió de posar-hi ganes i imaginació, perquè en surtin activitats súper xules. 

Finalment, un últim apunt: a ClipFlair hi ha 23 clips en xinès (i, per tant, per practicar el xinès com a llengua estrangera). Si després de llegir tot aquest escrit d'avui us pica la curiositat, feu-hi un cop d'ull! 

PD: I, evidentment, l'enhorabona a tot l'equip que ha dut a terme el projecte de recerca i que ha fet possible aquesta eina i el congrés d'aquests dos dies :)

és que el meu fill només ve aquí... a jugar! (interpretació a l'àmbit educatiu)

Tot repassant la tesi i preparant-ne un article per enviar a una revista (buf!), avui he retrobat que pot reflectir molt bé la tasca de la interpretació en l’àmbit educatiu i, més enllà de la interpretació, també les taques de mediació que puntualment poden ser necessàries. M’ha semblat que és un fragment que escau molt a aquest blog, on més d’una vegada hem parlat de la interpretació per al col·lectiu xinès en l’àmbit educatiu (interpretació ales escoles, alumnat xinès (I) – recursos, alumnat xinès (II) –recerca, l’escola xinesa des de dintre, 高考 ola pressió per entrar a la universitat). A més a més, és un fragment que m’agrada, perquè em recorda els meus inicis com a intèrpret als serveis públics per a un consell comarcal que sovint m’enviava a escoles... d’això ja fa uns quants anys!

Alumnes xinesos fent els exercicis del matí en una escola de Wudaokou. Arxiu propi (setembre 2011).

Així doncs, parlant de diferències culturals que possiblement caldrà explicar en una breu mediació durant la sessió interpretada, en la manera de concebre l’educació i la figura del mestre a la Xina i a Catalunya hi trobem exemples ben clars. Al context cultural xinès, Beltrán Antolín i Sáiz López (2001: 62) assenyalen que “el professor ocupa un lloc important en l’educació dels alumnes, alumnes que són els fills dels seus veïns i que són confiats a ell perquè en tregui el màxim profit com a estudiants i, per extensió, com a persones”. La diferència jeràrquica entre professor i alumne és molt més marcada a la Xina on, en general, el sistema educatiu es caracteritza per una major rigidesa i exigència vers els alumnes. Això fa que els pares tinguin unes expectatives força diferents respecte l’educació i el mestre que la realitat amb què es troben quan arriben aquí. La informant 7 en dóna més exemples en aquest fragment:

[INF7, 39:63, intèrpret d'origen xinès]

“Sí, a ver... es que ahora no me sale ningún caso... Por ejemplo, para nosotros, eso de... es muy común –en los pueblos, se nota más, ¿no?, que tú vienes, y entonces, los padres, cuando los niños están en la escuela, parece que toda la responsabilidad es de las escuelas. Entonces a veces, hay como un... o sea, se conocen muy bien, ¿no?, el profesor y los padres, entonces hay padres que piden –yo qué sé– número de móvil, a los profesores, para así poder llamar y preguntar a cualquier hora. Entonces algunos profesores no saben eso y se ve que lo han hecho, que alguna vez que han venido a las escuelas y les dicen eso, a ver si les pueden dar el número de teléfono para poderlos llamar. Y entonces los profesores lo ven como muy... eso, ¿no? Entonces, pues ahí le explicas que en China, hay esta costumbre, ¿no?, de los pueblos, que hay a veces que los profesores van a casa de los alumnos, a visitar a los padres, que es más bien familiar. [...] El otro caso es que echan la culpa a los profesores. Echan la culpa al sistema educativo español, porque nosotros estamos muy acostumbrados a un sistema de profesores muy estrictos, que los profesores se preocupan y están como muy encima de los alumnos. Pero aquí es diferente, aquí están en una clase con muchos alumnos, a parte de que un profesor no puede ir detrás de todos. Y entonces los padres se quejan de los profesores y me dicen que no les ponen deberes, y no es cierto, porque los profesores sí que es cierto, si hay gente que tiene problemas del idioma le ponen menos deberes, pero hay muchos alumnos que ni con esa pequeña cantidad de deberes no los hacen. Entonces no es el problema del profesor, ¿no? Eso ha pasado en muchas entrevistas. Lo único que piden los padres es que pongan más deberes, y... los deberes no creo que puedan... por poner más deberes no creo que vayan a solucionar los problemas, porque en estos momentos muchos jóvenes han perdido el interés, han perdido la motivación, ¿no?, por los estudios. Y cuando ya has perdido el interés, por mucha cosa que hagas... no sé, ya no le van a entrar. Yo creo que con los padres se tiene que trabajar mucho, porque aún no lo ven, aún no se dan cuenta de que hay un cambio, de que el sistema educativo es diferente, los padres tienen la idea de que si a los niños les van mal los estudios es porque aquí el sistema educativo es como mucho más... no sé, blando no se dice, ¿verdad? [...] Exacto, blando, que no es estricto. Porque siempre me dicen: «Es que mi niño ¡sólo viene aquí a jugar!», ¿no? «En casa me cuenta que cuando está en clase sólo se pone a dibujar, a jugar juegos...» Y entonces les tienes que explicar que aquí hay otra manera de educar, que a través de los juegos les intentas motivar. Un idioma no se aprende simplemente de leer, escuchar... tiene que hablar también. Y muchos padres, cuando les dices eso, no lo acaban de ver muy claro.”

Aquesta explicació reflecteix molt bé algunes de les qüestions que sovint requereixen una mediació per part de l’intèrpret o mediador. D’una banda, als pares els costa entendre un sistema educatiu on el mestre no fa un seguiment tan proper dels alumnes, on hi ha una quantitat molt inferior de deures i on els alumnes aprenen “jugant”. De l’altra, als mestres segurament els deu sobtar la insistència dels pares en els deures o el fet que els demanin el número de telèfon. L’informant 12 també comenta aquestes diferències entre sistemes educatius:

[INF12, 4:83, intèrpret d'origen xinès]

“O sigui, a la Xina porten un ritme d'estudis diferent d'aquí, sobretot els nens petits, donen més feina, deures per fer a casa, i exàmens i tot això. I aquí la metodologia és molt diferent, els nens gairebé no tenen ni deures, entre cometes, i hi ha pares que no ho entenen, i demanen, exigeixen a l'escola que posin més deures als fills.”

La insistència en el tema dels deures no és casual, sinó que reflecteix una de les expectatives que tenen els pares vers l’educació dels fills, en què els deures sovint dividits en fuxi (复习, repassar) i yuxi (预习, preparar matèria nova) són constants i abundants al llarg de tota l’etapa escolar a la Xina. 

(...)

Més...? No dubteu a fer un cop d'ull a la tesi! ;) Aquests fragments són de les pàgines 377-379.  

Mianzi (面子), lian (脸) i la comunicació intercultural

Després de dos mesos molt intensos, per fi trobo una estona per al bloc! Aquest trimestre he tingut l'oportunitat d'endinsar-me en l'ensenyament de la interpretació als serveis públics en diferents màsters: al Máster en Comunicación Internacional, Traducción e Interpretación, de la Universitat Pablo de Olavide; al Máster en Comunicación Intercultural, Interpretación y Traducción en los Servicios Públicos, de la Universitat d'Alcalá de Henares; i al Màster en Traducció, Interpretació i Estudis Interculturals de la Universitat Autònoma de Barcelona. Tres màsters amb noms molt semblants, però amb perfils d'estudiants molt diferents. Aquestes classes m'han servit per posar en pràctica algunes qüestions que havia tractat a la tesi i la veritat és que ha estat una experiència boníssima per reflexionar-hi des d'un punt de vista diferent: el del docent que ha d'explicar-les i respondre tot de preguntes i dubtes que potser, altrament, no s'hauria plantejat mai. 

Per això, he decidit reprender algunes d'aquestes qüestions en aquesta i en properes entrades del bloc. Espero tenir temps al proper trimestre perquè no quedin en el tinter!

L'entrada d'avui se centrarà en un tema molt debatut des de l'àmbit acadèmic pel que fa a la comunicació intercultural amb el col·lectiu xinès: mianzi (面子) i lian (脸). Al màster d'Alcalá de Henares em va tocar l'assignatura de "Mediació intercultural" amb dos grups d'estudiants xinesos. Després d'observar els continguts que havien tractat en altres edicions, vaig veure que sovint havien inclòs en aquesta assignatura qüestions relacionades amb la comunicació intercultural i, per això, vaig pensar que era una oportunitat excel·lent de compartir i discutir algunes teories que a la tesi havia esmentat. A més a més, m'interessava molt l'opinió dels estudiants xinesos. 

Primer de tot, però, caldria explicar què són mianzi (面子) i lian (脸). Si els busquem al diccionari, el primer que ens surt és que tots dos volen dir "cara". Tanmateix, totes dues paraules tenen un significat metafòric molt més relacionat amb la dignitat, la reputació o el prestigi d'una persona. Fixem-nos, però, en una definició més acadèmica: segons Hu (1944:45) mianzi fa referència a la "reputació que es guanya a llarg de la vida, gràcies als èxits i a l'ostentació", mentre que lian es refereix a la "confiança que la societat diposita en la integritat del caràcter moral d'algú". 

La vinyeta següent il·lustra força bé la idea de mianzi com a imatge projectada als altres: 

 

Font: http://www.17u.com/blog/article/1507072.html

Tant mianzi com lian es poden perdre (diu mianzi, diu lian), però perdre lian és molt més greu, perquè implica una condemna social o de la persona per un comportament immoral; en canvi, perdre mianzi implica perdre la reputació o el prestigi projectat vers els altres per algun fracàs o algun fet desafortunat (Hu, 1944: 45; citat a Hsu: 2010: 139). D'altra banda, amb les nostres accions també podem donar mianzi als altres (gei mianzi, 给面子), tot i que donar lian ja no és tan habitual. 

Després d'exposar aquesta definició acadèmica em vaig adonar que, entre els joves xinesos d'avui dia, les diferències entre mianzi i lian potser ja no són tan clares. Sobre aquest tema es va genera un debat molt interessant: alguns deien que perdre mianzi és pitjor, mentre que d'altres deien que no, que perdre lian és pitjor. Una de les explicacions que em va agradar més va ser la d'una alumna que em comentava que per a ella, mianzi seria la cara més "superficial", mentre que lian seria la cara més "profunda". Per tant, aquesta alumna estava d'acord que era molt pitjor perdre lian. 

En preguntar-los com es podia perdre mianzi i com es podia perdre lian, tampoc no es posaven gaire d'acord. El que per a alguns podia ser sinònim de perdre mianzi, per a altres era sinònim de perdre lian...  quin embolic! El que em va sorprendre més va ser un dels exemples que em van donar per perdre mianzi: quan algú s'entrebanca i cau davant de molta gent. Em va fer pensar en les caigudes del Rei Juan Carlos... Més exemples: un fill que es porta malament pot fer perdre mianzi o lian als pares, mentre que si treu bones notes, els n'està donant; rebutjar una invitació, una proposta o un oferiment, també pot fer perdre mianzi, igual que no fer un favor que ens demanin. Per això, existeixen tota una sèrie d'estratègies per suavitzar aquest tipus de situacions en què mianzi està en risc: per exemple, estratègies per dir que "no" de manera indirecta, com seria el cas del "ja veurem" (yihou zai shou, 以后再说). La veritat és que mianzi pot condicionar moltes de les estratègies discursives que s'utilitzen en xinès i comprendre-les ens pot ajudar a interactuar efectivament. 

En preguntar als alumnes si creien que en la cultura espanyola hi havia algun fenomen semblant, molts van contestar que sí, que en castellà es diu que tal és un "caradura" o que té "la cara molt dura", quan no té vergonya. Certament és un significat proper al de no tenir mianzi, que també es relaciona amb situacions que poden avergonyir (com caure davant de molta gent). Tanmateix, personalment crec que el rol de mianzi en les nostres societats es podria relacionar més clarament amb el "què dirà la gent" que tan sovint sentíem en boca de les nostres àvies. Fer les coses per compromís també es podria relacionar amb mianzi. A la pel·lícula Volver, de Pedro Almodóvar, hi ha bons exemples d'aquesta preocupació pel que pugui pensar la gent, molt més marcada en pobles petits. La diferència potser seria que a la cultura xinesa, mianzi i lian s'apliquen a moltes més situacions i d'una manera molt més dràstica, mentre que aquí sembla que mica en mica es vagi relaxant aquesta preocupació pel "què diran".

Traslladat a la interpretació als serveis públics, com hi afecten mianzi i lian? 

- En primer lloc, en alguns estudis es parla d'un poc ús dels serveis socials per part dels ciutadans xinesos per por a perdre mianzi davant de la comunitat. Per tant, és molt important reforçar el principi de la confidencialitat en aquest tipus d'interaccions. 

- En segon lloc, mianzi i lian ens poden ajudar a explicar frases com: "és que els xinesos sempre diuen que sí, i potser no t'estan ni entenent". En realitat, aquest assentiment és una manera de no posar la mianzi de ningú en perill i de mostrar acord amb l'altre. En aquest tipus de casos, una mediació durant la sessió (Bancroft i Rubio-Fitzpatrick, 2011), podria ajudar a l'intèrpret a assegurar-se que l'usuari xinès ho està entenent tot i que, per tant, no es tracta del "sí, sí, sí, sí..." automàtic. 

- En l'àmbit escolar, l'èmfasi perquè els fills facin batxillerat i vagin a la universitat també es podria relacionar clarament amb la preocupació pel mianzi, tant dels fills com dels pares. 

En definitiva, ja veieu que és un tema que pot donar molt de si, o sigui que probablement el reprendré més endavant aquí al bloc. De totes maneres, si algú vol aprofundir-hi, a la meva tesi en teniu més informació i bibliografia (sobretot al capítol 1). I, com sempre, preguntes i comentaris seran benvinguts!

Referències:

Bancroft, Marjory; Rubio-Fitzpatrick, Lourdes (2011). The Community Interpreter. Columbia: Culture and Language Press. 

Hsu, Tsai-wen (2010). Aspectos discursivos en la traducción de la correspondencia comercial chino-español: movimientos retóricos y estrategias de cortesía. Tesi doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona.

Hu, Hsien Chin (1944). The Chinese Concepts of "Face". American Anthropologist, vol. 46, n. 1.

高考 o la pressió per entrar a la universitat

S'acosta el 高考 (gaokao) a la Xina, l'equivalent a la nostra selectivitat. La notícia més sonada sobre aquest gran esdeveniment la va publicar el dilluns el Periódico, amb el titular de Alumnos chinos se inyectan aminoácidos en clase para preparar la Selectividad con "más energía" i, tot i que en aquesta notícia es presenta un cas anecdòtic, sí que és cert que a la Xina es dóna una gran importància a aquest examen i els alumnes estudien sota molta pressió els anys de 高中 (gaozhong), l'equivalent al que seria el nostre batxillerat. Tant és així, que quan arriben a la universitat, tot és molt més relaxat, tal com expliquen al bloc de Chinesepod, en una entrada titulada: What Makes Chinese Education Different?

Amb la política del fill únic, els pares i mares senten una gran preocupació perquè els seus fills puguin anar a la universitat i no només això, sinó que a més a més, és molt important que puguin accedir a una universitat de prestigi. Aquesta angoixa és, fins a cert punt, comprensible, perquè cada cop hi ha més graduats a la Xina i només els que surtin de les millors universitats podran tenir possibilitats en el mercat laboral. 

Entendre aquesta situació pot ajudar a entendre perquè alguns pares i mares d'origen xinès, un cop a Catalunya, solen preocupar-se força perquè els fills puguin entrar a la universitat i continuar amb els estudis de grau superior, malgrat que els que arriben en edat tardana, ho tenen més difícil per adaptar-se al ritme de classe. 

Ja havíem dedicat algunes entrades a qüestions relacionades amb l'educació (vegeu, per exemple: alumnat xinès (I) - recursos i alumnat xinès (II) - recerca) i avui, a banda d'apropar-nos al context xinès des de la perspectiva de l'examen d'entrada a la universitat, aprofitem per penjar un altre document interessant per a la mediació intercultural i la interpretació en l'àmbit escolar, elaborat a partir de treball de camp en escoles de Santa Coloma de Gramenet:

Carme Torrents Lombarte (2005) Diversitat cultural i atenció educativa. Estudis de les dues cultures majoritàries a Sta. Coloma de Gramenet: marroquins i xinesos. Llicència d'estudis 2004-05, Departament d'Educació. 

**Fotografia: Reproducció parcial de Zhou Chao, 2007, "centenars de pares instal·lats al terra d'una escola mentre els fills fan les proves d'examen d'accés a la universitat". Extreta de: China. Retrato de un país. Editorial Taschen. 

TISP i noves tecnologies

A la TISP, una de les primeres modalitats d'interpretació que han existit en la història de la humanitat (més coneguda anteriorment amb el nom d'interpretació d'enllaç) també hi arriben les noves tecnologies. Avui en resumim alguns exemples:

• Interpretació telefònica. A Catalunya, sembla que l'àmbit sanitari va ser el pioner en aquest aspecte, gràcies al servei Salut Respon. Actualment, a l'àmbit educatiu també s'empra, mitjançant l'empresa privada Interpret Solutions. En aquest vídeo corporatiu de l'empresa s'hi explica com funciona el servei. 

• Interpretació via mòbil. La rèplica amb telefonia mòbil de la solució anterior també comença a estendre's per l'Estat espanyol i sembla anar-se convertint en un mitjà especialment útil en àmbits com el policial, sobretot si tenim present que es pot emprar en qualsevol lloc i no només a llocs on hi hagi línia telefònica. Al vídeo corporatiu de DUALIA, empresa pionera en aquest servei, s'hi presenten diferents exemples. 

• iPod touch i interpretació sanitària: al bloc Bootheando, Clara Guelbenzu ja parlava al 2010 d'aquesta pràctica innovadora als hospitals dels Estats Units d'Amèrica, on els metges podien contactar els intèrprets directament mitjançant l'iPod touch. 

• UniversalDoctor: una altra opció que arriba de la mà d'un metge de família català, Jordi Serrano. L'objectiu d'aquesta aplicació informàtica és facilitar la comunicació oral entre metge i pacient, a partir d'una sèries de preguntes i respostes traduïdes a les llengües d'ambdós. També hi ha una versió per a mòbils.  

• Multimetgekit: una solució semblant a l'anterior, nascuda de la col·laboració de quatre entitats, entre les quals hi ha Punt d'Intercanvi. Tot i així, la web de l'aplicació no funciona i no sabem si finalment s'ha posat en pràctica als hospitals. 

• Avidicus - Videoconferences and remote interpreting. Projecte europeu que ha avaluat el potencial d'aplicació de les noves tecnologies i, concretament, de la interpretació remota i per videoconferència a l'àmbit de la justícia. D'entre els avantatges d'aquest tipus d'iniciatives en destaquem dues: 1) l'intèrpret no s'ha de desplaçar al lloc del judici; 2) l'intèrpret pot preservar perfectament l'anonimat. 

Continuaré actualitzant aquesta llista en futures entrades... :)