Noves xifres sobre la immigració a Catalunya durant l'any 2012

El mes passat l'Idescat va publicar una nota de premsa amb les noves dades sobre l'evolució de la població estrangera a Catalunya al 2012. És una nota on trobem informació molt detallada sobre el nombre d'estrangers inscrits a Catalunya en un any en què l'arribada de població procedent de països europeus va superar la d'altres continents. Com veiem en el gràfic següent, de fet, la immigració procedent de l'Àsia es troba en quarta posició, només per sobre d'Oceania:

Gràfic extret de la nota de premsa de l'Idescat.

La comunitat marroquina continua sent la més nombrosa (239.218), seguida per la romanesa (106.030). La nota de premsa no ens dóna dades tan concretes sobre la població xinesa a Catalunya, però si consultem la web de l'Idescat fàcilment les podem trobar. Al 2012, a Catalunya hi havia 49.612 ciutadans xinesos empadronats. Aquesta xifra suposa un increment molt lleuger respecte l'any anterior (47.743) i, de fet, si ens fixem en l'evolució dels últims anys, el que observem és que hi ha hagut cert estancament en l'arribada d'immigrants xinesos:

Captura de pantalla de l'Idescat

L'augment més notable va ser entre 2004 (19.862) i 2006 (35.012), anys en què s'estava dibuixant un nou panorama social a Catalunya, tot i que al llarg de tota la primera dècada del segle XXI (amb l'única excepció del 2007), el creixement va ser molt important. 

Les polítiques lingüístiques en aquella primera dècada també van ser molt importants: d'una banda, cursos de català del Consorci de Normalització Lingüística, orientats específicament a xinesos, i de l'altra, serveis de traducció (de fullets, de webs, etc.), d'interpretació (per part de consells comarcals i associacions) i de mediació intercultural (hospitals, ajuntaments), va viure la seva millor època, just abans que comencessin les retallades que tant han afectat aquests sectors. De fet, en el cas de la interpretació i de la mediació intercultural, els dos àmbits que jo més conec, s'han anat limitant moltíssim els serveis (per exemple, en l'àmbit educatiu) i, en alguns casos, s'han suprimit definitivament (com ha passat en un ajuntament de l'àrea metropolitana).

 

Al 2011 vaig començar la recollida de dades d'usuaris xinesos com a part de la meva tesi; una recollida que va durar fins a principis de 2012. Vaig decidir utilitzar un qüestionari amb preguntes tancades (sí o no, elecció múltiple) i preguntes obertes per complementar les respostes. La primera pregunta pretenia observar si els usuaris xinesos tenien problemes de comunicació en accedir als serveis públics. Un 73% de la mostra va afirmar que sí, un 23% va indicar que "a vegades" i només un 3% va dir que normalment no en tenia. 

Problemes de comunicació als serveis públics de la mostra enquestada

En pregunta a aquests usuaris com solucionaven aquests problemes, un 78% de la mostra va indicar que feia servir un "castellà simplificat", és a dir, aquest castellà que possiblement pot anar bé per atendre en un bar o en una botiga, però que podríem preguntar-nos: fins a quin punt pot servir per descriure una malaltia i entendre'n el tractament, o per comprendre l'evolució del fill en una reunió escolar, o per posar una denúncia a la policia? 

Podria continuar amb més dades i més estadístiques (i fer el meu tribut particular a l''any de l'Estadística), però prefereixo acabar amb una reflexió sobre la qüestió que és la causa de l'existència d'aquest blog. Per molt que l'arribada d'immigrants s'estigui estancant i per molt que es vulgui que aprenguin el català (cosa que molts ja estan fent), una cosa és un nivell bàsic, que ens permeti establir una conversa quotidiana, i l'altra és arribar a un nivell que ens permeti entendre'ns en un registre molt més especialitzat. I ara, amb les retallades, tot s'ha de sacrificar... però què és més costós, una consulta mèdica amb intèrpret en què tot quedi ben clar i el pacient entengui bé el tractament, o una consulta mèdica sense intèrpret i que cal que es repeteixi uns quants cops perquè metge i pacient no s'acaben d'entendre?

The spirit catches you and you fall down

No acostumo a fer ressenyes de llibres en aquest bloc i no sé si sabré fer-les tan bé com la Sílvia, l'especialista en aquesta matèria (no us perdeu els seus blocs Caràcter xinès i L'illa deserta), però el llibre que tot just vaig acabar ahir mereix unes línies a 沟通 = comunicar.  Es tracta de: The Spirit Catches You and You Fall Down. A Hmong Child, Her American Doctors and the Collision of Two Cultures, d'Anne Fadiman (ed. 2012, Nova York: Farrar, Straus and Giroux).

Vaig rebre aquest llibre amb una il·lusió especial: Claudia Angelelli, una de les investigadores pioneres en l'àmbit de la interpretació als serveis públics, autora de llibres i articles imprescindibles, el va recomanar a una de les meva codirectores, la Marta Arumí, i ella me'l va regalar el dia que vaig llegir la tesi.

El llibre narra una història real a partir de la informació que Anne Fadiman, periodista, va començar a recopilar minuciosament a mitjans dècada dels 80. La protagonista de la història és la Lia Lee, una nena hmong nascuda a Califòrnia que va començar a tenir atacs epilèptics quan només tenia tres mesos. Bé, en realitat aquesta seria la versió que en dóna la medicina occidental. Des del punt de vista de la cultura hmong, a la Lia el que li passava és que un "esperit l'havia presa i això la feia caure al terra" (the spirit catches you and you fall down). Quan la família Lee la va portar a l'hospital, va començar el que sovint s'ha descrit com a "xoc cultural": per als Lee era gairebé impossible entendre les explicacions que els metges els donaven sobre la malaltia de la seva filla i els tractaments a seguir, mentre els metges es desesperaven en veure que els pares no seguien les pautes. A tot això cal afegir-hi que, en moltes ocasions, les visites es feien sense intèrprets i sense mediadors interculturals i que, per tant, els metges anaven totalment a les palpentes. En paraules d'un dels metges entrevistats per Fadiman (2012:25) havien de fer "medicina veterinària", és a dir, diagnosticar i tractar els pacients sense informació verbal sobre els seus símptomes. 

Fadiman complementa la història de la Lia i de la seva família amb informació sobre la història i la cultura dels hmong. Són especialment colpidors els capítols que parlen de la seva participació forçosa a la guerra de Laos, la posterior repressió i les penúries del seu exili a Tailàndia i, finalment, als Estats Units d'Amèrica. 

Les coses als EUA han canviat molt des que es va escriure aquest llibre i la mateixa autora ho indica al final, en un apèndix de l'edició de 2012. Tot i així, és un llibre que posa de manifest la importància d'una comunicació que no tan sols depèn de la llengua, sinó de tot el bagatge cultural de les persones en contacte. Si les persones que han de seguir un tractament no tenen la mateixa concepció del temps que nosaltres i simplement s'orienten per la posició del sol, de poc servirà que se'ls anoti en un paper que a les 8 del matí han de prendre tal medicament i que cada sis hores l'han de repetir. Aquest és només un dels exemples en què veiem que les barreres comunicatives van molt més enllà de la llengua. 

En definitva, és un llibre trist (i el més trist és pensar que va ser una història real), però alhora és un llibre molt tendre, sobretot quan es descriu l'estima que els pares senten per la Lia. És un llibre que ens apropa a una cultura molt diferent de la nostra i que, només per això, ja ens presenta el repte de superar la tendència a l'etnocentrisme que a vegades i, de manera inconscient, podem tenir. Hi ha hagut moments en què jo mateixa m'he adonat que no podia evitar "criticar" interiorment la cultura hmong (per exemple, quan veia que els pares anaven a la seva i que no feien cas al que els metges recomanaven), però justament aquest crec que és un dels objectius de l'autora: fer-nos reflexionar i fer-nos veure que tots tenim el nostre sistema de valors i que sovint és difícil acceptar els dels altres si no els coneixem prou.

I ara sí, l'últim apunt. He decidit mantenir el nom de l'ètnia com a hmong, igual que fa l'autora al llarg del llibre, perquè és el nom que ells mateixos prefereixen. En xinès són els miao (苗). Curiosament, al 2011 vaig visitar Xijiang (西江) un poble hmong a Guizhou, el sud de la Xina. Desconec si els hmong que encara viuen a la Xina han continuat mantenint els mateixos costums i les mateixes tradicions que els que van emigrar a Laos i posteriorment a Tailàndia i als EUA. En tot cas, segurament si ara hi tornés els veuria amb uns ulls molt diferents... 

Xijiang, Guizhou. Arxiu propi (febrer de 2011)

Xijiang, Guizhou. Arxiu propi (febrer de 2011)

Presentació sobre ISP a l'AIETI6

La setmana passada es va celebrar el sisè congrés de l'AIETI (Asociación Ibérica de Estudios de Traducción e Interpretación), un macro congrés a les Palmas de Gran Canària amb set panels paral·lels durant tres dies. La veritat és que va ser un congrés molt ben organitzat, cosa no gens fàcil quan es preveu que hi assistirà tanta gent i tants ponents. Per tant, des d'aquí la meva enhorabona als organitzadors i voluntaris de l'AIETI6!

Dit això, com ja sol ser habitual després dels congressos, aprofito l'entrada d'avui per compartir la presentació que hi vaig fer. Aquest cop vaig voler provar una nova eina: Sliderocket. Per a aquells que no el coneixeu, es tracta d'una eina online per fer presentacions amb diapositives (semblant al PPT), amb l'avantatge d'oferir un ventall de plantilles molt més ampi i variat. A mi em va agradar especialment perquè hi ha plantilles molt vistoses, que escapen els típics dissenys de PPT o de l'Open Office. De fet, els dissenys de l'Open Office (l'eina que normalment faig servir) no és que siguin gaire bonics, la veritat... Un altre punt a favor d'Sliderocket és que és un software "semi-lliure" i dic "semi" perquè la versió oberta ofereix moltes opcions a l'hora de preparar la presentació. Tot i així, per poder descarregar-la al disc dur i accedir-hi sense connexió a Internet, cal tenir accés a la web amb un usuari prèmium, que llavors ja és de pagament. De totes maneres, és estrany anar a un congrés on no hi hagi connexió a Internet, o sigui que tampoc és imprescindible fer-se aquest usuari prèmium. 

I bé, després d'aquesta mini ressenya d'Sliderocket, us deixo ja amb la meva presentació. Aquest cop es titula igual que la tesi, "La interpretación en los servicios públicos i la mediación intercultural con el colectivo chino en Cataluña", perquè es basa en la part de triangulació (l'últim capítol). La presentació ja veureu que és força sintètica (últimament miro de seguir els consells de poc text i més recursos visuals), per tant, si us sembla interessant i teniu preguntes, no dubteu a compartir-les o a consultar el capítol de triangulació de la tesi. Com sempre, estaré encantada de rebre'n feedback i opinions!

recursos per a la formació en ISP

Després de l'experiència com a formadora en ISP d'aquests últims mesos, en aquesta entrada he decidit fer un recull dels recursos que m'han estat més útils per preparar aquestes classes. Molts d'aquests recursos són gratuïts i accessibles en línia, o sigui que potser també poden ser interessants per a aquells que cerqueu una aproximació més autodidàcta en interpretació d'enllaç o als serveis públics. No hi ha recursos específics per a la formació de la ISP xinès-català o xinès-castellà, igual que passa amb altres combinacions lingüístiques; per això cal prendre els recursos que presentaré a continuació com a recursos genèrics i anar-los adaptant a les necessitats concretes. 

1. Bancroft, Marjory; Rubio-Fitzpatrick, Lourdes (2011). The Community Interpreter. Columbia: Culture and Language Press.

Aquest manual, juntament amb el llibre d'exercicis que l'acompanya (The Community Interpreter. Exercises and Role Plays) és tota una font d'inspiració en la docència de la ISP. Està pensat per a un curs de 40 hores i se centra, sobretot, en el context dels EUA, però tot i així, moltes de les activitats que presenta són totalment extrapolables al nostre context. Bancroft i Rubio-Fitzpatrick posen molt d'èmfasi en el codi ètic, que és, pràcticament, l'eix vertebrador de la seva proposta formativa. El llibre d'exercicis inclou moltes activitats relacionades amb dilemes ètics i amb l'aplicació de la "mediació no intrusiva" en la sessió d'interpretació. També hi trobem molts guions per a role play o simulacions sobre temes molt diversos relacionats amb els àmbits social, escolar, sanitari i legal (monolingües en anglès o en la combinació d'anglès-castellà).

2. Parlant de codis, per a les classes he decidit decantar-me pel codi adaptat per Sofía García-Beyaert i disponible a la web de L-IN-K.org: Código deontológico y pautas de buenas prácticas en la interpretación en los servicios públicos y el ámbito comunitario. 

García-Beyaert parteix de diferents codis ja existents (el de la Healthcare Interpretation Network, d'Ontario; el de la International Medical Interpreters' Association, IMIA; i el del National Council on Interpreting in Health Care, NCIHC) i en fa una adaptació al castellà. No és només una traducció, ja que, d'una banda, mira de combinar els diferents principis que apareixen en els codis esmentats i els consells per a les bones pràctiques, però de l'altra, intenta evitar principis contradictoris. Per exemple, evita el principi de l'advocacia, que contradiu clarament al de la imparcialitat. 

Un exercici relacionat amb els codis i basat en Bancroft i Rubio-Fitzpatrick és demanar als alumnes que llegeixin el codi i que marquin: a) un principi que els hagi sorprès, b) un principi que els costaria de seguir, c) un principi que pensin que és imprescindible per a la bona pràctica professional. Aquesta activitat genera molt de debat, però, alhora, obliga als alumnes a fer una lectura reflexiva del codi i, per tant, és ja un primer pas cap a interioritzar-lo. 

3.  La web de Linkterpreting. 

A l'hora de preparar activitats, aqueta web és tota una font de recursos. El més interessant potser són tots els role plays o simulacions que trobem a la pestanya de "material didàctic" de cadascun dels àmbits (social, sanitari, judicial, policial i penitenciari). Aquests role plays es poden fer servir en format àudio (per exemple, si disposem de cabines per a interpretació) o es poden distribuir en paper (a la web també hi ha els guions) i demanar als alumnes que es reparteixin els rols. 

A banda dels role plays, a la web també trobem una pestanya amb "exercicis previs", on s'hi detallen tota una sèrie d'activitats més relacionades amb la memòria, la concentració, l'atenció, reformulació i registre i moltes altres competències; a part de bibliografia, enllaços i altres recursos. Per tant, la web de Linkterpreting és, sens dubte, una web completíssima per a la formació en ISP i, a més a més, totalment gratuïta. 

4. Ugarte Ballester, Xus (2010). La pràctica de la interpretació anglès-català. Vic: Eumo Editorial. 

Tot i que Ugarte se centra més en la pràctica de la interpretació en general (el llibre també inclou interpretació simultània i consecutiva de conferències), els exercicis preinterpretaatius (concentració, memòria, agilitat mental, reformulació, etc.) són totalment aplicables a la didàctica de la ISP. També inclou un capítol amb activitats d'interpretació d'enllaç en contextos de serveis públics, amb propostes de guions i material audivisual en un CD. 

Del llibre d'Ugarte, però, el que m'agrada especialment són els exercicis preinterpretatius: un cop a l'aula poden ser molt divertits! Per exemple, un dels exercicis consisteix en demanar als alumnes que escriguin l'alfabet en vertical. A continuació, la professora els llegeix una llista de paraules ordenada alfabèticament (jo vaig aprofitar per introduir-hi paraules de l'àmbit judicial). La pot llegir un o dos cops. Llavors els alumnes han de mirar de recordar totes les paraules només guiant-se per l'alfabet que tenen escrit. Amb aquest exercici a l'estil de "Pasa-palabra" aconseguim practicar memòria, concentració i atenció.

5. Enhanced communication via an interpreter. Recull de vídeos elaborat per la policia de Cambridshire sobre com millorar la comunicació mitjançant un intèrpret. 

Tot i que aquest recull de vídeos es dirigeix, sobretot, a proveïdors, molts dels consells que s'hi donen poden ajudar als intèrprets a entendre millor el propi rol i a saber com orientar als proveïdors. 

Jo vaig aprofitar aquests vídeos per fer exercicis preinterpretatius. Per exemple: els alumnes treballen en parelles. Una persona de la parella mira, escolta i pren notes, mentre que l'altra persona només mira i escolta. Quan acaba el vídeo, la persona que només ha mirat i escoltat ha d'explicar molt minuciosament el contingut del vídeo a l'altra persona, incloent-hi tants detalls com sigui possible (per exemple, noms propis, números de telèfon, adreces, etc.). La persona que ha pres notes, pot corregir a l'altra. Al següent vídeo, canviem de rols. Aquest execici és molt entretingut i, pel fet d'incloure informació visual, és també un moment de distensió per als alumnes. A més a més, no només hi practiquem memòria, concentració i expressió (podem demanar que ens expliquin el contingut del vídeo en una llengua diferent de la del vídeo), sinó que ens ajuda a parlar de qüestions del codi ètic o de la importància de la presentació i de les estratègies per aconseguir una comunicació més efectiva amb els proveïdors. Aquí us en deixo un exemple:



 

6. Del Pozo Triviño, Maribel (2009). Una propuesta formativa en Interpretación en los Servicios Públicos en el marco del EEES. Redit, 3, 31-51. 

Finalment, acabo amb un article que em va anar molt bé a l'hora de planificar les assignatures d'interpretació als serveis públics al màster de la UPO i de la UAB. A diferència d'altres articles, que parlen de disseny de cursos més holístics i de llarga durada, Del Pozo Triviño se centra en una assignatura de 30 hores en el marc d'un Grau en Traducció i Interpretació. Per tant, una assignatura específica d'ISP per a alumnes que ja saben què és la traducció i què és la interpretació. 

El que més m'agrada d'aquesta proposta formativa és que ofereix un tastet de cada un dels contextos de la ISP, fins i tot de contextos que no se solen incloure ni en la recerca ni en la formació: el context penitenciari i el context notarial. Això permet als alumnes veure les diferències entre àmbits, treballar a partir de la preparació d'encàrrecs i adonar-se de quin context els podria atraure més de cara a la pràctica professional. 

Tal com he dit al principi, aquest és només un recull dels recursos que a mi, personalment, m'han estat més útils. Si hi feu un cop d'ull, tant des del punt de vista del docent, com des de la perspectiva de l'alumne autodidacta, no dubteu a compartir el vostre feedback en forma de comentaris!

riure, somriure, mirades i gestos (llenguatge no verbal II)

En aquest escrit d'avui (el primer de l'any!), reprendré un tema que ja ha anat apareixent en d'altres entrades en aquest bloc: el llenguatge no verbal amb el col·lectiu xinès. A "Llenguatge no verbal (I) - el somriure 赔笑 vs. 微笑" vaig introduir aquest tema des d'un punt de vista més teòric; mentre que al setembre vaig compartir una presentació que vaig fer a l'EACS, "Coping with non-verbal communication in public service interpreting with Chinese immigrants", entre d'altres entrades. Avui m'hi endinso a partir de les classes al màster d'Alcalá de Henares, amb un grup d'alumnes xinesos. 

En una de les classes, vam parlar del llenguatge no verbal, de similituds i diferències en aquests patrons comunicatius i de com poden afectar aquestes qüestions a la comunicació intercultural mediada i, per tant, a les funcions de l'intèrpret com a pont perquè aquesta comunicació sigui efectiva. 

Vam començar reflexionant sobre la importància del llenguatge no verbal en la comunicació cara a cara i ho vam fer mirant dos vídeos relacionats amb la interpretació mèdica. Tanmateix, els vam mirar sense so. Només a partir de l'input visual, els alumnes es van adonar que tenien molta més informació que no es pensaven: de seguida van identificar qui era qui (el metge, la pacient i l'intèrpret en cada cas); van distingir la intèrpret no professional de l'intèrpret professional (perquè aquest segon prenia notes, es va asseure formant un triangle amb els interlocutors primaris i es limitava clarament a interpretar a l'un i a l'altre, de manera que el flux comunicatiu es mantenia en tot moment) i van intuir que la intèrpret no professional segurament era una familiar o amiga de la pacient (per la manera com es relacionaven). També van deduir que la pacient patia algun problema respiratori, perquè tossia en més d'un moment durant l'entrevista. (Vaig extreure aquests vídeos de: Baigorri, Jesús et al (2006). Materiales didácticos para la enseñanza de la interpretación en el ámbito social (Alemán, francés, inglés, italiano y español). Universidad de Salamanca).

Aquesta activitat em va servir per introduir la teoria de Birdwhistell (1970), segons la qual, amb el llenguatge no verbal transmetem entre el 60% i el 70% de la informació en una interacció cara a cara. A partir d'aquí, ens vam posar a parlar d'elements concrets molt estudiats en el llenguatge no verbal xinès: el riure o somriure, la mirada i determinats gestos. 

Pel que fa al riure o somriure, pràcticament tots els estudiants van estar d'acord que pot tenir significats diferents en la cultura xinesa i que, certament, pot aparèixer en moments de tensió o de vergonya amb la funció de suavitzar la situació. En aquest sentit, es corroboren les teories que parlen del somriure compensatori (per exemple, Sales Salvador 2003; Sun 2010). 

En canvi, en parlar de la mirada, hi van haver més discrepàncies. De fet, en la recerca prèvia també hi ha diferents teories sobre el contacte visual en una interacció comunicativa:

- Bi (1998) i Sales Salvador (2003) comenten que, per mostrar respecte, els xinesos tendeixen a no mirar els ulls. Als vídeos informatius de Fasten Seatbelts es comenta que és especialment important evitar la mirada directa a persones d'estatus superior o a persones més grans (en edat).

- Yang (2007), en canvi, parla del contacte visual (注视, zhushi), com a element que ajuda a establir una conversa amb l'interlocutor i a mantenir-la; una mica com passa en el nostre cas. 

Per tant, veiem que diferents autors atorguen significats molt diferents (gairebé oposats), al contacte visual o a l'absència d'aquest contacte. Entre els alumnes, les opinions també eren diverses, però recordo molt bé que una alumna taiwanesa em comentava que a casa seva li havien ensenyat que no mirar als ulls en una conversa era una falta de respecte vers l'interlocutor. 

En canvi, alguns dels testimonis que vaig recollir a la meva tesi semblen reforçar la primera teoria, segons la qual, evitar la mirada és senyal de respecte. Un cop més, podríem atribuir aquestes divergències a les diferències internes dins de la cultura xinesa i, possiblement a les diferències entre persones d'origen rural (on predomina la cultura més tradicional) i persones d'origen urbà (on s'han rebut moltes més influències exteriors). Per exemple, al fotograma següent, extret del tercer capítol de la sèrie 奋斗 (Fendou, Struggle), observem una noia mirant directament als ulls a un home desconegut, més gran que ella i d'un estatus superior. 奋斗(Fendou) és una sèrie que es va emetre al 2007 a la Xina i que tracta dels problemes d'un grup de joves a Beijing.  

Fotograma de la sèrie 奋斗 (Fendou, Struggle)

 

D'altra banda, en aquest altre fotograma, de la pel·lícula 爱情麻辣烫 (Aiqing Mala Tang, Spicy Love Soup), del 1997, trobem un exemple de l'elusió del contacte visual: un fill evita mirar als ulls del pare que li està donant una mala notícia.

Fotograma de la pel·lícula 爱情麻辣烫 (Aiqing Mala Tang, Spicy Love Soup)

En aquest segon exemple, un factor a tenir en compte és, sens dubte, que el pare està donant males notícies al fill. Amb tot, la qüestió del contacte visual o de l'absència d'aquest contacte és un tema que certament valdria la pena explorar més en detall... Algú s'hi anima? ;)

A classe també vam parlar de gestos ritualitzats i aquí sí que no va haver-hi gaire discrepància: vam parlar dels números amb les mans, de gestos relacionats amb els negocis (per exemple, quan es dóna la targeta de visita amb les dues mans), amb els àpats (per exemple, que és de mala educació clavar els bastonets al bol d'arròs) o amb la demostració de l'afecte (per exemple, que en la cultura xinesa no se solen fer abraçades ni petons en públic).

Finalment, també vam parlar del parallenguatge, és a dir, de la informació que transmet la nostra veu (to de veu, entonació, velocitat, pauses, etc.) quan parlem. Tanmateix, guardo aquest tema per fer-ne una entrada específica més endavant. 

De moment, acabo amb la presentació que vaig fer servir a la classe d'Alcalá (amb més exemples i imatges) i amb les referències d'aquesta primera entrada. Com sempre, comentaris i experiències pròpies seran ben rebuts!

Lenguaje no verbal en la comunicación intercultural from mireiavu

Referències:

Bi, Jiwang [毕继万] (1998). Kuawenhua Fei-yuyan Jiaoji [跨文化非语言交际]. Beijing: Waiyu
Jiaoxue yu Yanjiu Chubanshe [外语教学与研究出版社].

Birdwhistell, Ray (1970). Kinesics and context: Essays on body motion communication.
Philadelphia: University of Pennsylvania.

Sales Salvador, Dora (2003). Interacción comunicativa intercultural con inmigrantes procedentes de la cultura china. Grup Crit (ed.) Claves para la comunicación intercultural. Castelló: Universitat Jaume I.

Sun, Kayen (2010). Deciphering the Chinese smile: the importance of facial expressions in Linguistic Communication. Cross-sections, volume VI, p.105-120.

Yang, Ping (2007). Nonverbal affiliative phenomena in Mandarin Chinese conversation. A: Journal of Intercultural Communication, vol. 15. 

- Més vídeos sobre llenguatge no verbal (en general) a la web Fasten seatbelts. 

- 爱情麻辣烫 [Aiqing Mala Tang, Spicy Love Soup] (1997). Director: Zhang Yang (张杨).
- 奋斗 [Fendou, Struggle] (2007). Directors: Zhao Baogang (赵宝刚) i Wang Ying (王迎).

*PD: Bon any nou a tothom! 新年快乐！